Aaixò de diumenge els més aventurats n’hi diuen les eleccions més importants de la democràcia espanyola. No sé si n’hi ha per tant, però el que sí que és una evidència és que diumenge les urnes dirimiran entre dos models polítics, socials, econòmics i democràtics antagònics.
Una mica com passava amb l’antic bipartidisme, però ara amplificat i polaritzat. El que abans era o PP o PSOE, ara és o un PP arrossegat cap a l’extrema dreta per VOX, o un PSOE que només pot governar si és amb Sumar dins l’executiu i amb el suport parlamentari d’independentistes bascos i catalans.
Tot i que encara queda partida, el tauler ja està marcat. Aquests són els tres escenaris que ens pot deixar el 23J:
PP i Vox guanyen i sumen
Si això passa, pactaran i formaran govern. Segurament no serà immediat i Feijóo es passarà uns dies demanant al PSOE que s’abstingui i els permeti governar en solitari per evitar que sigui Vox qui acabi marcant el rumb del país. Però serà pur teatret per justificar el moviment. El relat serà: no volíem fer-ho, però ens hi heu obligat.
No només hi pactaran, sinó que governaran junts. Ja s’ha demostrat que – a diferència del que passa a bona part d’Europa – a l’Estat espanyol pactar amb l’extrema dreta no és cap línia vermella. Ja és una realitat al País Valencià, a Extremadura o Castella i Lleó. Propera parada: Abascal, vicepresident del govern de Feijóo.
Sumen els aliats
Vol dir que Pedro Sánchez, Yolanda Díaz i la resta de partits que van donar suport a aquella moció de censura a Rajoy sumen més que els altres dos. Si això passa, l’escenari més probable és la continuïtat de l’actual govern de coalició. Però compte perquè aquí ja hi ha molt a sumar.
El suport dels bascos el tindrà. Estan en una lògica diferent a la catalana, en plena disputa per qui dels dos – PNB i EH Bildu – aconsegueix el rol de força central del país. Tots dos volen erigir-se com un partit capaç de fer política a Madrid. El cas dels catalans ja és una altra història: Junts i la CUP han deixat clar en campanya que no investiran Pedro Sánchez si no hi ha un compromís explícit amb l’autodeterminació. És a dir, que si mantenen la paraula, no investiran Pedro Sánchez. Altra cosa és Esquerra.
Durant la campanya, Rufian ha aconseguit anar esquivant les envestides dels altres dos i no s’ha sortit del guió d’afirmar que el seu preu ara és més car. La xifra final d’aquest preu és una de les batalles que ve. Vist des d’un costat, la pregunta és fins on podrà tensar la corda Esquerra si pot acabar sent responsable indirecta d’un govern d’extrema dreta a l’Estat.
Ara bé, vist des de l’altre, la pregunta també pot ser en quin punt se situa el PSOE en un eix on a una banda hi ha cedir el poder de l’Estat a l’extrema dreta i a l’altra donar sortida a una solució democràtica que reclama un 80% de la ciutadania de Catalunya. La manera com s’acabarà enfocant aquesta història dependrà, com de costum, de la força política i mediàtica que tingui cada espai per explicar el seu relat.
Guanya, però no suma
Ja sigui Feijóo o Sánchez. És el tercer escenari: cap de les dues sumes anteriors són possibles. Si això passa, tornarà l’ombra d’allò que fa uns anys ja es va etiquetar com la gran coalició. Que els dos grans partits s’alineïn per facilitar la investidura del guanyador i evitar una repetició electoral. Si guanya Feijóo – el que dibuixen totes les enquestes menys el CIS de Tezanos – el PSOE es pot trobar amb la disjuntiva de facilitar la un govern en solitari del PP – ara sí, sense Vox – o tornar a les urnes. Una disjuntiva que, a hores d’ara, és impossible resoldre.
