L’últim dia de la victòria Ucraïna s’allunya encara més del món rus

El ‘Dia de la Victòria’ s’ha convertit en la cita més important del calendari polític rus. No és la diada nacional del país –que se celebra el 12 de juny, el dia de la fundació de la Federació Russa– però el 9 de maig, d’ençà de l’arribada de Putin al poder, li ha pres tot el protagonisme. De portes endins, amb els esforços del Kremlin per dotar de litúrgia patriòtica la jornada, i d’ençà de la invasió també de portes enfora, amb les mirades de mig món posades en el que passa aquell dia a la plaça Roja de Moscou.

No sempre havia estat així. Abans de l’era Putin, el 9 de maig era bàsicament una jornada de recolliment familiar. El país – ara països – retien culte i honors a la generació que havia derrotat el nazisme a la Gran Guerra Patriòtica (1941-1945), el que per nosaltres és la II Guerra Mundial (1939-1945). L’epicentre de la festa eren les marxes de l’anomenat Regiment Immortal, una mena de processons on els ciutadans passejaven exhibint fotografies dels seus avantpassats morts a la guerra. Aquest any, ni això. Al·legant motius de seguretat –que s’assemblen més a motius de prevenció per evitar possibles crítiques pel nefast transcurs de la guerra– Putin ha suspès la cercavila i gairebé l’única referència al leitmotiv originari de la jornada és una pancarta que ahir lluïa al centre de Moscou: «Gràcies, avi, per la victòria». I para de comptar.

Tota la resta passava per la desfilada militar –enguany també descafeïnada– i el discurs conspiranoic, antioccidental i bel·licista que precedeix els tres ‘hurras’ que Putin adreça a la nació. Ostentació militar i fervor patriòtic amb una exhibició que s’allarga encara durant el dia d’avui i que ens mostra una ciutat buida de gent però plena de policies i militars, traçant així una línia de continuïtat entre el moment actual i aquell 1945 en què 27 milions de ciutadans soviètics van morir a la Gran Guerra. Per agafar consciència de la importància d’aquella fita per l’imaginari rus, ajuda comparar les dades: les baixes nord-americanes es xifren en menys de 200.000; les soviètiques, 27 milions. És comprensible, doncs, que aquella victòria de fa 78 anys és el record més simbòlic i mitificat de la història recent del país i d’allà en beu gran part de l’imaginari col·lectiu de la Rússia moderna. També el que ha enarborat Putin per justificar internament la guerra contra Ucraïna.

De l’URSS a Europa

Ara fa justament un any, el 9 de maig em va enxampar a Kíiv, la capital ucraïnesa. Eren els primers mesos de guerra i el panorama era força diferent del que es dibuixa avui. Les autoritats feia dies que advertien que Putin podria commemorar la data –festiva també per als ucraïnesos, que van posar 7 d’aquells 27 milions de cossos per derrotar els nazis– llençant un atac indiscriminat arreu del país, i s’havien decretat tocs de queda perquè ningú sortís al carrer. Tancats a les cases, atemorits, aquell dia tots estàvem pendents del discurs que faria Putin i què suposaria allò pel transcurs de la guerra.

Un any després el panorama és ben diferent. El 9 de maig a Kíiv la gent ja no mirava cap a Moscou sinó cap a Europa. Qui ahir marcava l’agenda no és el discurs de Putin, sinó la visita d’Úrsula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, en un viatge i una data, com pràcticament tot en aquesta guerra, carregats de simbolisme.

Zelenski acabava d’anunciar que, com la resta de la Unió Europea, a partir d’ara el 9 de maig Ucraïna celebrarà el dia d’Europa. Aquell de l’any passat, tancats a casa i amb por, va ser l’últim ‘Dia de la Victòria’ a Ucraïna.