L’únic govern possible

La majoria que ha fet possible la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern era de fet l’única possible.

Està clar que alguns dels partits que li han donat suport podien no haver-ho fet i llavors ara estaríem en un escenari de noves eleccions. Això era possible, però probablement no hauria canviat gaire les coses. Només que la dreta i la ultradreta s’haurien apuntat una victòria política consistent en haver forçat la convocatòria electoral. Però poca cosa més perquè és molt probable que el resultat electoral no hauria estat gaire diferent del que vam tenir el 23 de juliol passat, ja que estem en un escenari de confrontació on és molt difícil moure res.

Ara la dreta i l’extrema dreta s’esquincen els vestits perquè Sánchez ha fet una cosa tan greu com fer una llei d’amnistia pels tots afectats pel «procés» des de 2012 fins ara mateix a canvi d’aconseguir el vot per poder dirigir el govern espanyol 4 anys més. Està clar que és un intercanvi, ell mateix ho va admetre. N’hi ha que posen l’èmfasi en el fet de l’intercanvi en si i n’hi ha que troben inadmissible el fet mateix de la llei d’amnistia perquè el que voldrien és veure en Carles Puigdemont jutjat i tancat en una presó espanyola. A ell i a tots els implicats en l’1-O.

El que jo em pregunto com és que no veuen que ficant a tothom a la presó el conflicte s’incrementaria. Hi hauria més manifestacions i el nombre d’independentistes tornaria a créixer.

De fet, estic convençuda que sí que ho veuen els que dissenyen aquestes campanyes tan virulentes contra la llei d’amnistia, que en el fons no crec que els importi gens. El que busquen és mantenir el conflicte el més escalfat possible i, sobretot, impedir un govern d’esquerres.

La prova és que no paren de tirar llenya al foc i ja els van bé els aldarulls que hi ha cada nit al davant de la seu del PSOE a Madrid. Els de Vox hi van tot sovint perquè quedir clar que aquest moviment els pertany. Probablement, el que fan és provocar a vera si aconsegueixen una resposta prou contundent perquè els ajudi a embolicar encara més la troca.

Ells parlen de respecte a la constitució i d’actituds democràtiques, però de vegades fan tot el contrari.

Per exemple no es van dignar ni tan sols a escoltar la resposta del candidat a la presidència del govern després de la intervenció del seu líder Santiago Abascal. No perden ocasió de titllar d’il·legítim el govern resultat d’aquesta investidura, com van fer durant l’anterior, tot i que saben prou bé que sí que ho és de legítim. Fan crides als policies perquè no compleixin les ordres dels seus superiors i al PP li demanen que no tramiti la llei d’amnistia al Senat, que això sí que seria il·legal.

Per la part catalana l’acord d’investidura incrementa, de moment, les desavinences entre ERC i Junts, i de retruc beneficia el PSC. Clar que els independentistes s’arrisquen davant el seu electorat que els acusa de vendre el seu suport a un preu molt baix. No hem de perdre de vista que aquest electorat veia a tocar la independència de Catalunya. Ara se senten decebuts i culpen els 2 partits que els van assegurar que en no res tindrien un estat propi de no plantar prou cara. ERC i Junts no tenien en realitat una altra opció perquè si Junts hagués forçat la convocatòria electoral que hagués donat lloc a un govern de PP i Vox, tothom els hauria acusat de permetre les accions que la ultradreta ben segur duria a terme, entre altres centenars de persones a la presó, persecució del català i qui sap si un nou 155.

L’única opció que tenen ERC i Junts és no barallar-se i exhibir una certa unitat d’acció en temes concrets i potser fins i tot pactats. Deixant clar alhora que són dos partits i com a tals dos idearis ben diferents. El procés de negociació que han dut a terme tots dos no ha ajudat gens a pensar que puguin tornar a governar junts.

Soc de les que penso que una de les coses bones de la democràcia és l’alternança i que els governs no poden durar més de 4 anys el que vol dir que sempre el podem canviar d’aquí a 4 anys, si és que dura tant la legislatura.