La bicicleta: a la recerca del seu lloc a la ciutat

Haver treballat i viscut a Barcelona en els anys preolímpics forneix a qualsevol persona d’una gran experiència en l’àmbit dels problemes de la mobilitat urbana; en aquells temps la ciutat va ser oberta en canal per tota mena d’obres públiques i moure’s pels seus carrers i avingudes fou l’aventura de cada dia en la vida de molts barcelonesos.

L’emissora on jo treballava aleshores, Cadena Catalana, a finals de 1987 va creure que, donades les circumstàncies, el millor que podíem fer per a la nostra audiència era crear Ràdio Tràfic, un mitjà de comunicació dedicat a la informació del trànsit i del transport públic, únic no solament a Catalunya, sinó també a Europa i que pels resultats d’audiència que va obtenir, va fer un bon servei a la ciutadania.

Per altra banda, com en aquestes circumstàncies fer anar el cotxe a Barcelona era complicat, alguna gent va trobar en les motos una solució operativa que funcionava raonablement bé i estalviava problemes; a poc a poc la ciutat es va anar omplint de vehicles de dues rodes i es va acabar convertint en una urbs on aquesta mena de vehicle formaria part per sempre més del seu paisatge, fet que a partir d’aleshores provocava l’admiració de molts visitants, sobre aquells que provenien de Madrid.

Passats els fastos olímpics la mobilitat va tornar a la normalitat; els cotxes tornaven a ser omnipresents, el transport públic va millorar, però les motos grans i petites es van quedar. Pels vols de la tardor de 1993, un dia jo anava caminant fins al Centre de Cultura Contemporània a una inauguració i, abans d’arribar a la porta, vaig veure dues persones amb vestit i corbata que pujaven carrer Montalegre damunt de dues bicicletes. En arribar a la porta van baixar, es van treure les pinces que portaven als baixos del pantaló i varen entrar amb tota normalitat dins del CCCB amb les bicicletes a la mà.

Em vaig quedar badant, però per què es preguntaran? Quin interès podia tenir per a mi aquests dos senyors? Doncs perquè un d’ells era l’alcalde Maragall i l’altre l’escorta que sempre l’acompanyava. I la meva sorpresa tenia un justificant: en aquells temps era ben rar trobar gent que anés amb bicicleta i menys el polític més important de la ciutat.

Un dia li vaig comentar el fet i, amb aquella mitja rialla que el caracteritzava, em va pronosticar que més tard o més d’hora, la bicicleta acabaria essent un instrument important en la mobilitat no solament a Barcelona sinó a les grans ciutats. En Pasqual Maragall no era visionari, però havia estat a diferents ciutats com Amsterdam, on des de 1965 ja n’hi havia.

Després de moltes vicissituds i de problemes, podem dir que en l’actualitat al cap i casal, la bicicleta és un element de transport clau; hi ha kilòmetres de carrils exclusius, 519 estacions on pots agafar o deixar la teva, 6.000 bicicletes mecàniques i 1.000 endollables i, el que és més important: 104.000 abonats.

L’altre dia veia a la tele com un grup de regidors i regidores encapçalats per l’alcaldessa de Reus a dalt de «la Ganxeta», estrenaven la bicicleta compartida fent xerinola, potser recordant la que tenien quan eren petits. Vull creure que els que l’han implantat, han estudiat la geografia urbana reusenca i tenen clar quin servei pot prestar aquest artefacte a la mobilitat i vull pensar que aconseguiran un nombre suficient d’usuaris.

Des del punt de vista d’alguns experts, trobar un espai ben determinat, a poder ser amb el màxim de carrils exclusius i amb les estacions ben ubicades, és la clau perquè aquest mitjà de transport individual s’acabi consolidant. Caldrà passar temps i fer un seguiment ben precís de la seva implantació, resoldre els problemes puntuals i, sobretot fer molta pedagogia entre els usuaris i els vianants. Cal recordar que a molts indrets la manca d’una educació i informació dels ciclistes ha comportat episodis lamentables algun accident mortal. Esperem que no passi res.

L’estrena al Raval de Santa Anna, crec que no va ser una bona tria, la viabilitat i la funcionalitat de la bicicleta no s’aconseguirà precisament al centre de la ciutat on serà difícil que vagi per uns carrers que estan congestionats de cotxes. La solució seria encarar una assignatura pendent: fer un pla de remodelació de la part nuclear de Reus. Veurem.