Maria, Mireia, Mariona, Míriam, Assumpció, Assumpta, Begoña, Alba, Ainhoa, Azuzena, Estrella, Mar, Maruja, Paloma, Reyes... Avui s’escau la festa de la Mare de Déu, «per la Mare de Déu d’Agost, a les set ja és fosc», la percepció dels dies que s’escurcen, inoblidable sensació quan feia d’organista a la parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra i era com si el setembre entrés per la rosassa, que tenia a prop de la consola aèria; una mena de rubato estacional que, com la música s’avança a un compàs, el calendari avançava un mes. Aleshores era el moment iniciàtic d’acompanyar al meu pare La pregària a la Verge del Remei, al meu entendre –i de la Marina Rossell, que la broda com ell en les tessitures respectives– la cançó religiosa més profunda i bella del repertori litúrgic català gràcies a les inspiracions del mestre Millet i d’Esteve Suñol.
La Mare de Déu d’Agost és una mena de Tots Sants femení. Un munt de noms celebren una festa que, a més a més, el calendari civil ha respectat i encara més aquest any, que culmina un pont com el Golden Gate.
Totes les Santes, tots els noms i gentilicis de Maria, i també la patrona que a Catalunya convoca el nombre més gran de festes majors. Esmento la d’Arenys de Mar, perquè no oblidaré mai com la recordava Salvador Espriu, que va escriure «Arenys» a l’inrevés i va posar al mapa la capital del seu món literari, «Sinera»: «Arenys, Santa Maria d’Arenys de Mar, nascuda de l’antiquíssim Sant Martí d’Arenys de Munt, la vila d’on procedeixen tots els meus llinatges (...), allí vaig passar els llargs estius de la meva infantesa».
I esmento, tot i que no n’és la festa major, la Selva del Camp, amb tota la dramatúrgia d’El misteri de la Selva, que evoca l’assumpció de Maria en cos i ànima al cel; una joia antiquíssima que es representa cada any a la parròquia de Sant Andreu Apòstol de la vila del Baix Camp.
Una dogmàtica massa carregada ha endossat a la maternitat divina i al seu traspàs algunes inversemblances que forcen la fe a límits que potser no caldria, però per fortuna o Providència les belles arts han recreat aquesta figura especial alliberant-la de carnalitats impostades i rescabalant-li l’alçada espiritual que es mereix.
La bellesa que a la Grècia clàssica associaven a la bondat de tantes pintures i escultures, l’austeritat de les marededeus romàniques, les verges de Ripoll, Montserrat i Poblet, patrones de tan antics monestirs als fonaments de la nostra història i la nostra cultura.
I les esglésies, catedrals i basíliques, temples sota l’advocació mariana, espais de mística per a creients i no creients de Notre Dame de París, Santa Maria la Major de Roma, Santa Maria del Mar de Barcelona, l’Esperanza Macarena tan sevillana, el Pilar de Saragossa, la Verge de Torreciudad o l’Amatxu de Begoña, a Bilbao. Tantes voltes arquitectòniques i campanars on es troben el cel i la terra del Parenostre...
I la música, on he començat i acabo aquest article. L’única peça que he tocat al piano amb orquestra va ser una de les variacions que, sobre la cançó popular asturiana Santa Maria, va compondre el mestre Ferran Ardévol –d’orígens cambrilencs–quan va dirigir l’Escola de Música de Gijón en aquella postguerra que per trobar feina pedagògica havies de marxar de Catalunya; quantes classes per correspondència forçada que va donar a la meva mare, la seva deixebla més estimada, a qui al final de la seva vida va confiar la seva acadèmia.
Hi ha una mà de repertoris marians, sempre inspirats, començant pels moments íntims i màgics del «et incarnatus est» del Credo de totes les misses musicals, però posem-hi el Mozart de la Coronació i el Beethoven solemne. I la Salve Regina gregoriana, d’immensa austeritat; les Ave Maria de Schubert i Gounod, sobre la base del primer preludi d’El clavecí ben temperat de Bach; les antífones del Magnificat, més Bach i ja des de precioses peces gregorianes; el Monteverdi de les Vespro della beata Vergine o les sublims Quattro pezzi sacri de Verdi –tres de les quals són marianes– que em va dir el mestre Giulini, un dels grans directors d’orquestra de tots els temps, que eren l’obra que més l’emocionava de conduir. Sancta Maria, ora pro nobis.
