A Espanya els majors de 65 anys representen més del 20% del total dels 48 milions de persones censades; els experts situen cap cop més amunt l’esperança de vida de la població en el primer món, en el cas espanyol concretament està pel damunt dels 82 anys de mitjana. A Catalunya, els majors de 60 formen un col·lectiu d’1,8 milions de persones. Arreu del nostre territori l’envelliment de la població és un fet palmari, paradoxalment als nostres governants i a importants sectors econòmics els preocupa molt més la baixada de la natalitat.
La manca d’un debat obert que vagi més enllà del pagament de les pensions posa en evidència que davant la magnitud del problema, que ja tenim ara i que tindrem encara més en un futur pròxim, la societat en el seu conjunt sembla amagar el cap sota l’ala, no hi ha ningú que tracti d’encarar-lo amb totes les conseqüències que pugui comportar; el resultat final és que entre tots tendim a invisibilitzar aquest important sector de la nostra societat.
A la primera meitat del segle passat l’assistència dels més grans tenia un caire més caritatiu que cap altra cosa; els centres que els acollien o bé eren religiosos o bé pertanyien a entitats parapúbliques.
En el tardofranquisme es va crear a Reus una residència moderna que, per cert, ara volen tancar. En aquells temps la ciutat no tenia ni hospital, però de sobte es va trobar que disposava d’un edifici impressionant dedicat als més grans, amb una estructura de petits apartaments i dotat amb tota mena de serveis. Però com diu la dita: una oreneta no fa estiu i dissortadament aquest ha estat l’únic centre públic a la capital del Baix Camp durant 50 anys.
Gairebé una dècada després de l’arribada de la democràcia, el 1988 es va aprovar la Llei de Benestar; el seu articulat va permetre que des d’aleshores les residències majoritàriament anessin a mans privades; tot donava a entendre que l’Administració havia renunciat a assumir-ne la gestió; la nova realitat va ser assumida amb consens silenciós per part de la pròpia societat, pensant potser que la liberalització de la gestió permetia solucions ràpides, encara que cares, per a un problema que anava en augment: l’atenció a la gent gran fora de les famílies.
El 2020, la pandèmia va posar al descobert les mancances d’un servei assistencial gestionat privadament, sense gaire control i en unes condicions sanitàries més que millorables. La mortaldat va ser terrible. A finals de 2021 havien mort més de 39.000 persones a les residències de tot l’Estat.
El que va passar en el període 20-22 va fer molt més evident aquest problema no resolt, però tot i això no s’articularen solucions més enllà d’incrementar les mesures de control. Es confirmava, per tant, una realitat i es deixava que una part important de la societat romangués invisibilitzada en molts aspectes. Dissortadament, no són les residències l’únic problema que té la gent gran; per exemple, no es pensa en ells quan els governants no tenen en compte les dificultats que els planteja el nou entorn digital per a relacionar-se amb l’Administració, quan no es resolen els seus problemes de mobilitat, quan moren sols en pisos sense condicions, quan no són consultats ni se’ls demana l’opinió per a les coses que els afecten.
La majoria dels nostres vells no aspiren a fer 100 anys i que els portin a casa un ram de flors, els facin una foto o surtin a la tele, aspiren a viure en plenitud l’etapa final de la seva vida, sentint-se considerats i respectats, mentre lluiten contra les xacres pròpies de la seva longevitat. La manera com s’està portant el tancament de l’única residència pública de Reus constitueix un exemple de la manca de consideració dels seus usuaris, famílies i treballadors. És una paradoxa que la Conselleria que en té cura s’anomeni «de Drets socials», entre aquests suposo que hi ha els que tenen els interns del centre a ser informats i consultats en temps i forma abans de prendre una decisió tan dràstica; però és clar, com que existeix la creença que ells no tenen opinió, ni el Govern, ni el seu conseller, Sr. Campuzano, se senten obligats a venir a la capital del Baix Camp a donar la cara i explicar als afectats i al vuitanta per cent restant de la població què està passant de veritat i què pensen fer per a respectar els drets de la nostra gent gran.
