La setmana entrant, la majoria dels infants del país faran la festa escolar pròpia de la Setmana Santa i Pasqua.
Bo i sabent que cap mestre no ho durà a terme, penso que aquest fóra un bon moment per tal que tots els alumnes catalans se’ls recomanés, la lectura, la còpia a mà, un treball al voltant del poema i si cal, la memorització de La vaca cega de Joan Maragall (memoritzar és essencial, tot i el que diguin els estúpids sistemes educatius actuals).
Vet aquí una de les composicions més, en teoria, conegudes del poeta i més majoritàriament incompreses pel públic en general. Pocs saben de què parla.
El poema fou escrit l’estiu de l’any 1893 a Sant Joan de les Abadesses. Hi explica els moviments d’una vaca, cega a causa d’un cop de roc d’un vailet de can Covilar (o Cubilà), una masia del terme d’aquesta vila del Ripollès, que és just on hi ha la font; la vaca, segons la majoria d’interpretacions, és la personificació d’un ésser humà abatut per la mala fortuna de l’existència, tot donant a la història, en principi anodina, un cert aire de tragèdia i de fatalitat del Destí.
Altres hi veuen la descripció d’un món digne de ser viscut malgrat la dissort que sempre cal superar. La protagonista seria una persona marginada a causa del patiment, envoltada de solitud, però que és capaç d’assumir la desgràcia i la foscor en la qual viu condemnada.
Inspirat en un fet real
Clara Noble, vídua de Joan Maragall, en la revista Mirador, núm. 342, (5/09/1935), havent passat 42 anys dels fets, i arran d’una polèmica sorgida sobre el lloc i la certesa dels fets explicats a La Vaca Cega, va explicar:
«Passàvem una temporada a casa d’un cosí i, a les tardes, amb els pares del meu marit, que ja eren vells, amb les meves germanes, amb criatures, amb mainaderes, en fi, tota una colla, anàvem a la font del Covilar, als afores de la vila, cap al camí de Camprodon. Era una font que rajava en una pica, en una placeta guarnida d’arbres i bancs.
I, un dia, ens va esverar una vaca que venia a nosaltres amb un pas insegur, vacil·lant, estrany. Em sembla que la veig! Tothom va alçar-se i va fugir. El meu marit va quedar-se. Era la vaca cega! Va beure aigua i Maragall va parlar amb el vailet que «d’un cop de roc llançat amb massa traça va buidar-li un ull». Arribant a casa, va entrar de dret al despatx, va tancar-s’hi i en sortir-ne duia la poesia a la mà».
Més tard es va saber que la vaca es deia ‘Bonica’ que tenia poc de mansa, que la pedregada desgraciada del vailet fou per apartar-la d’un sembrat i que certament a l’altre ull hi tenia un tel.
A part de demostrar (cosa que ja se sabia) que Maragall era un geni de les lletres, cal dir que La vaca cega segueix sent un prodigi literari de primer ordre i un poeta més avançat que la majoria dels qui en els nostres dies encara tenen les penques d’autoproclamar-se poetes.
Estructura del poema
El poema té una estructura completament lliure (però amb mètrica) de 23 versos, tots ells femenins (amb la força tònica a la penúltima síl·laba), sense rima, i amb pentàmetres Iàmbics (el típic vers de Shakespeare). És a dir: una síl·laba àtona, seguida d’una tònica, repetides cinc vegades: «Topant de cap en una i altra soca», etc.; una musicalitat típica del català, i de l’anglès Com a mostra, un vers del Venus i Adonis de Shakespeare: «So soon was she along as he was down» (vers 43).
A més, hi trobem un lèxic ric i lluminós: d’esma, coma, esquellot, pica, abeurar, brandar, testa, topar, recular, esmolar... etc. Riquesa que convindria que tots els desemparats escolars del nostre temps aprenguessin i els tinguessin com a mots d’ús corrent.
Tanmateix, per acabar, m’agradaria fer esment del monòlit dedicat a Joan Maragall a la plaça Molina de Barcelona. Avui dia és, ni més ni menys, un pipicà. La majoria dels barcelonins tenen un o dos gossos que, desmenjats (els amos), treuen a passejar i tant se’ls en refum on les bèsties deixen anar el seu rastre. Als peus del record al gran poeta català, és, dia per altra, un toll de pixats de gos. Una metàfora extraordinària de la nostra societat.
