La política catalana recent s’explica en base a la relació entre els dos grans espais de l’independentisme. Les acceleracions, viratges i estancaments dels últims anys són el fruit d’aquesta tensa relació entre l’espai postconvergent – ara, Junts – i Esquerra Republicana.
Per no anar molt enrere, prenem com a punt de partida l’any 2015, amb la creació de Junts pel Sí. El que era una aliança tàctica entre les dues formacions, a la pràctica, es va convertir en una competició per veure qui dels dos tenia l’estelada més llarga. Una batalla que mai va cessar, però que va viure el seu moment culminant els dies previs i posteriors a la declaració d’independència de l’octubre de 2017.
A partir d’aquí, el marc va canviar: la disputa se centrava ja en qui s’enduia abans la llufa de traïdor. Una etapa definida més per les paraules que per les accions, on la qüestió central era intentar demostrar que l’altre havia claudicat. L’important era qui pagaria abans el preu de ser el mirall que mostrés que allò que en algun moment podia haver semblat una victòria, en realitat no ho havia estat tant. Esquerra va assumir aquest cost. Ja a finals del 2019, doncs, vam tornar a canviar de fase.
Després d’uns anys competint pel mateix relat, ara els camins se separaven: mentre Junts es quedava aixecant la bandera de la irredempció retòrica i la fidelitat a un suposat mandat per fer la independència - el famós «mandat de l’1 d’octubre» -, Esquerra canviava el relat i optava per tancar l’etapa del procés, rebaixar tensions, governar l’autonomia que quedava i substituir la confrontació amb l’Estat per l’entesa amb Pedro Sánchez.
Taula de diàleg versus confrontació. Aquest marc s’ha mantingut fins aquesta setmana
Qui feia uns mesos era part indestriable del règim del 78, ara s’havia convertit en una oportunitat de mercat. La versió republicana del peix al cove convergent que tants anys va definir la política catalana: intentar fer país gestionant l’autonomia a Catalunya mentre intentes aconseguir coses a canvi de facilitar l’estabilitat i governabilitat de l’Estat. Junts, en canvi, es va situar a l’altre cantó: l’únic que es podia fer a Madrid era girar-se d’esquena. I aquí, cadascú tenia el seu públic.
Negociació versus bloqueig. Taula de diàleg versus confrontació intel·ligent. Junqueras versus Puigdemont. Aquest marc s’ha mantingut vigent des de llavors fins aquesta setmana.
Al País Basc, durant molts anys, el mapa polític es va assemblar molt a aquest darrer escenari català. Mentre el PNB apuntalava governs a canvi de calers i traspassos, l’altre gran espai, el d’una esquerra abertzale atrapada per la lluita armada, quedava aïllada sense cap opció política que la del bloqueig.
Allà, el final d’ETA també ha redibuixat el mapa. Ara, l’esquerra abertzale fia el seu futur a arrabassar-li la centralitat política i el poder institucional al PNB. Per fer-ho, li ha copiat les cartes: ser central a casa i útil a Madrid. Els últims anys, doncs, Bildu i PNB juguen al mateix: competeixen onze contra onze i per veure qui fa més gols a la porteria del PSOE.
A Catalunya, fins ara, uns jugaven a bàsquet i els altres a futbol. Ara tots dos jugaran al mateix. S’han acabat els temps de negociadors i bloquejadors. Ara toca baixar la pilota a terra i que els èxit i els fracassos es decideixin comptant els gols a la porteria que defensa el PSOE. La via basca s’ha imposat a Catalunya. A veure quant dura.
