Limonov. L’art d’explicar bones històries

«Limonov no és un personatge de ficció. Existeix, i jo el conec». És el primer que llegeixes quan et cau a les mans Limonov – premi Renaudot, premi de la Llengua Francesa i Prix des Prix –, un llibre publicat l’any 2011 per l’escriptor francès Emmanuel Carrère. I és que una de les virtuts que té la literatura, la bona literatura, és que no caduca. Només així té sentit el que m’ha passat amb ell les últimes setmanes. Tot i els anys que fa que corre, per afinitat temàtica jo l’he descobert i devorat ara, entre hores i hores de tren a Ucraïna (a les guerres s’hi perd molt temps esperant, però això ja és un altre tema). I m’ha atrapat.

He de posar per davant que tinc una debilitat amb el gènere. Sempre he somiat en poder fer alguna cosa que s’assembli una mica al que fa Carrère. És fins i tot difícil de definir. Hi ha conceptes que s’hi acosten una mica: relat de no-ficció, periodisme novel·lat, biopic literari... al final, a la pràctica, es redueix bàsicament en explicar bé una història. Una història real. Que és un matís important i que li afegeix dificultat al tema, perquè tot es complica una mica més quan no tens la permissivitat que et regala la ficció per amassar-la i fer-la a mida. Aquí la matèria primera és la realitat. I el procés implica una barreja pràcticament equitativa entre periodisme i literatura. Donar forma novel·lesca a una feina periodística. El resultat és una experiència que ho té tot: la capacitat d’obrir una finestra a un món desconegut, una estructura narrativa que enganxa i, per sobre de tot, un personatge fascinant.

Eduard Veniamínovitx Savenko Limonov. Nascut a Khàrkiv l’any 1943 (llavors Unió Soviètica; ara, encara, Ucraïna). Delinqüent juvenil, artista, provocador, poeta undergrown. Triomfador i fracassat. Heroi i perdedor. Soldat, polític, majordom de milionaris a Nova York, criminal de guerra sota les ordres de Radovan Karadzic als Balcans. Opositor a Vladimir Putin, pres polític, nostàlgic de l’Estalinisme i fundador del partit Nacional Bolxevic. Soviètic i feixista a la vegada. Un feixista que, això sí, sempre al costat dels febles.

La vida de Limonov t’enganxa perquè la ressegueixes des de l’admiració. No pels seus actes en sí, sinó per haver tingut la valentia d’atrevir-s’hi. Vius la seva vida perquè tu no t’has atrevit a viure així la teva. Un de lectura que has d’anar interrompent cada vegada de manera més freqüent per googlejar i comprovar que realment tot allò que t’estan explicant ha passat de veritat. «Ell es veu com un heroi, però també se’l pot considerar un cabró. Jo, per la meva part, no m’atreveixo a jutjar-lo», diu Carrère. I, segurament, aquesta és la principal virtut del llibre. Que et posa davant dels morros un cúmul tan gran de contradiccions que no ets capaç d’assumir-les ni jutjar-les. Senzillament et limites a acompanyar la seva vida i, a través d’ella, entendre una mica més tot aquest amalgama que en diem Rússia. El relat d’una època. De la Gran Guerra Patriòtica (la II Guerra Mundial, en nomenclatura russa) a tot el que ha vingut després. Un camí que va d’Stalin a Vladimir Putin passant, sempre, per Limonov. Per l’home que s’hi va enfrontar.

Diu Emmanuel Carrère que, en el fons, tots dos són el mateix tipus de persona. Si la història li hagués somrigut a ell, Limonov també hauria empresonat i, fins i tot, afusellat els seus rivals. Però va perdre. Per això un té el poder i l’altra és el protagonista d’un llibre. D’un llibre boníssim, això sí.