Misteris i malediccions: el centenari de l’obertura pertorbadora del sarcòfag de Tutankhamon

Tot just avui, 13 de febrer, fa cent anys que a Luxor es va procedir a l’obertura del sarcòfag del cèlebre jove Faraó Tutankhamon (extret de la tomba plena de tresors que s’havia descobert poc més d’un any i mig abans).

Aleshores, les cròniques dels diaris, tant de l’any 22 com del mateix 1924, ja anaven plenes de les morts misterioses que s’esdevenien a tots aquells que havien intervingut en el descobriment de la tomba i la posterior obertura del sarcòfag. Hi ha una ingent quantitat de literatura, mig certa, mig fantàstica, al voltant de la maledicció que cauria damunt d’aquells que gosessin profanar el descans dels faraons.

En el cas que ens ocupa tot comença ja amb el canari que duien en una gabieta per comprovar si a dins hi havia gasos tòxics. El moixonet va morir abans de ficar-lo a dins, devorat per una cobra. Un mal averany: la cobra és l’animal de la deessa Uadjet, relacionada amb l’altra vida i guardiana de les portes del més enllà.

Avui dia, en l’època dels incrèduls i dels farsants, parlar d’aquests temes sol ser motiu de befa i escarni.

Tanmateix, els que ens dediquem a fer recerques serioses i perdem la vista llegint els diaris de l’època, tant els de casa nostra com els estrangers, ens adonem que no lliguen les xifres i les històries dels descreguts.

Segons ells «només» van morir 8 de les 58 persones que van intervenir en la profanació. Però els diaris i les cròniques de fa una centúria diuen altres coses.

Una explicació teòrica i racional afirma que tot va ser culpa d’uns fongs que es van despertar en obrir la tomba. No se sap. No es pot descartar. Però els fets descrits, s’aparten de les explicacions ‘lògiques’.

Del 13 de febrer del 1924 es parla poc de la meravellosa màscara mortuòria i el ceptre d’or que van trobar dins del sarcòfag. Els diaris només feien referència a la maledicció.

George Herbert, Lord Carnarvon, famós aristòcrata anglès egiptòleg, patrocinador de tota mena de recerques, va ser un dels primers en caure.

El qui va pagar la festa de Tutankhamon va morir a El Caire, al cap de mig any d’haver entrat a la tomba, a causa de les complicacions d’una estranya infecció produïda per una picada d’un presumpte mosquit a la galta. A la mòmia del Faraó s’hi va trobar una mena de ferida a la mateixa galta on rebria la picada el lord anglès.

Son germà Aubrey Herbert, present també quan es va obrir la Cambra Mortuòria, mor inexplicablement el setembre següent en arribar a Londres.

Arthur Mace, l’home que va donar el darrer cop a la paret abans d’entrar a la Tomba, va morir a El Caire, poc després, sense cap raó mèdica.

La secretària de Howard Carter mor al cap de poc a causa d’un infart, i son pare es va suïcidar en saber la notícia.

Un professor canadenc que també hi va entrar per estudiar la tomba, mor també a la capital egípcia a causa d’un ictus. George Jay Gould, amic milionari nord-americà de Carnarvon, mor poc després de visitar la sepultura a causa d’un refredat derivat en pneumònia.

Richard Bethell, un dels ajudants que va classificar els tresors, morí aquells mesos d’un atac de cor. Poc després, son pare també se suïcidava. A la seva cambra hi van trobar un gerro provinent de la tomba.

Sir Douglas Reid, l’home que va radiografiar el fèretre abans d’obrir-lo, va emmalaltir en sec; torna a casa seva a Suïssa i va fer cloc-i-piu, sobtadament, dos mesos després.

Tot i el que diuen els escèptics, l’any 1929 ja eren 16 (i no pas 8) les persones relacionades amb el descobriment de la tomba de Tutankhamon que havien fet l’ànec de manera força estranya. I no parlo de més casos per no avorrir el lector.

L’únic que va durar més anys fou, curiosament, l’egiptòleg descobridor: Howard Carter. Va sobreviure a tota la mortaldat 17 anys més, però vivint aïllat del món i ple de manies persecutòries.

Mentrestant a Catalunya, ahir mateix feia cent anys de l’entrada en vigor d’una reial ‘Orden’ del govern de Primo de Rivera per a que tanquessin escoles o suspenguessin tots els mestres que ensenyessin en català. Res de nou sota el sol, aquesta és la nostra maledicció habitual.

Vilallonguí exiliat a Barcelona que pràcticament no surt de casa. Com a casa, enlloc. Una màxima que cal tenir sempre present. Faig de periodista, guionista, remeno papers (més que no pas Google, que és un cau d’errors), escric, i acabo fent coses de la faràndula per a guanyar quatre xavos. Em van recomanar no fer de pagès per estar tranquil. Vista l’experiència, vaig errar el tret.