Revisionisme històric. Res com una ‘boutade’ per donar-se a conèixer

Esperem en candeletes la pròxima ocurrència de Basha Changue. Si, la candidata cupaire a l’alcaldia de Barcelona que aconseguí dies enrere cinc minuts de notorietat al declarar la seva intenció de carregar-se els gegants tradicionals perquè «banalitzen el colonialisme».

Suposem que devia veure, per exemple, la reacció fulminant en defensa dels ‘Negritos’ de Tarragona. Amb aquesta resposta popular, ja som al cap del carrer, que qualsevol sap diferenciar entre allò que importa i és transcendental i les simples bajanades. Consti que Changue es va sortir amb la seva: Res com una ‘boutade’ per donar-se a conèixer.

En paral·lel, la talla-bacallà de l’ajuntament a la capital catalana, Janet Sanz, es felicitava per l’arribada dels primers raïls que han de fer realitat el nou tramvia per la Diagonal de Barcelona, un projecte rebutjat per majoria absoluta dels ja més que farts vilatans de tan soferta ciutat.

En això ha quedat l’esquerra teòrica, en les escorrialles del que anomenen ‘políticament correcte’, una plaga que amenaça també –ja que hi som recordem-ho–, els textos de la millor literatura per a infants sota l’acusació de ser fruit d’altres temps, injustos i causants, sembla ser, de tots els nostres mals actuals.

Si acabem el reguitzell de grans de sorra que ajuden a formar una indesitjada duna, continua la batalla pel llenguatge inclusiu, la suposada gran novetat del ‘totes’ i ‘totis’ que ha de revolucionar els nostres hàbits i consciències fins a l’extrem de portar-nos de pet a un món millor.

Qui no té feina, el gat pentina. O en cas de preferir una altra metàfora, tot plegat confirma allò de mirar-se el dit quan assenyala la lluna en lloc d’estar pel que hem d’estar, amb tantes prioritats com tenim al davant i que ens assalten l’ànima, un bon assortiment de drames eternament pendents de resolució. Això, en cas que et proclamis d’esquerres, com les senyores esmentades. Esquerra de boqueta, sofà i postureig, que diuen ara.

De pas, la candidata Changue reclamava que fixem una mirada més crítica i correctora sobre el passat colonialista i esclavista de Catalunya. Es veu que no fem prou, segons ella. Encara som a temps de declarar-nos culpables dels mals d’aquest món des de la formació del planeta pel sol fet de ser catalans.

No descartem que la CUP pretengui amb aquesta estratègia batre rècords negatius en la recollida de vots i quedar sense plaça al consistori, però això d’atribuir-nos la paternitat de tantes calamitats passa ja de taca d’oli. Acostumats a demanar perdó per la nostra existència, agenollats i flagel·lats, només ens quedava per escoltar aquest sermó de la suposada esquerra radical.

En cas de voler feina, suggeriríem que abandonessin la perenne discussió sobre l’ou i la gallina i es dediquessin a fer la revolució que tant pregonen, sempre posposada per a millor ocasió. Si no se’ls hi acudeixen idees, qualsevol persona que pateix per arribar a final de mes o viu disconforme amb la realitat que l’envolta pot donar-los tota mena d’indicacions d’allò al que es podrien dedicar.

De prioritats i d’injustícies, no te les acabes, segur. Aleshores, serien un xic coherents amb les seves teories en lloc de castigar-nos la intel·ligència. No anem bé, òbviament.

No anem bé quan mirem el passat horrible amb desig d’esborrar l’empremta, el llegat que ens hauria d’haver servit per aprendre i evitar l’ensopegada constant en les mateixes desgràcies.

Parlar de gegants, passats colonials i esclavistes amb el panorama que ens corprèn cada dia té el mèrit de certificar que els aspirants a representar-nos han perdut de vista quines són les batalles que cal emprendre, què cal posar dalt de tot a la llista per evitar que ens prenguin el pa del cistell i la dignitat aquells que ells i nosaltres sospitem. Més enllà de la seva reivindicació, la nostra desolació per comprovar, novament, que així no van enlloc. I no diguis res, que et penjaran la llufa de feixista. Tant se val, allà on miris, esquerres o dretes, idèntic nivell gallinaci.

Amb aquesta classe política, poc ens passa i prou els patim.