Simulacre, sí però no només

14de gener de 2020, tres quarts de 7 de la tarda. Un instant que molts encara guarden a la memòria com el moment de més angoixa dels últims anys al Camp de Tarragona. Acabava d’explotar un reactor de la planta que l’empresa Iqoxe té al polígon sud del complex petroquímic de Tarragona. Ens va impactar la conseqüència directa –tres persones mortes: dos treballadors de l’empresa i un veí de Torreforta–, però també la indirecta: de sobte, aquell dia ens vam descobrir vulnerables. Recordatori per la via dels fets: conviure amb la petroquímica no només ens podia contaminar, també ens podia matar. Com al nostre veí de Torreforta. Ell que, com nosaltres, estava tranquil·lament a casa seva quan es va produir l’explosió. Des d’aquell dia tots sabem que podem ser víctimes potencials. Nosaltres també hauríem pogut ser ell.

Uns mesos després de l’accident, des de l’associació ecologista La Canonja 3 em van convidar a moderar una xerrada sobre els fets. Va acabar sent un punt de trobada. Un espai on posar en comú les incerteses, l’angoixa i, sobretot, la por que aquell episodi havia generat. S’hi van dir algunes frases que val la pena recordar. Era gent com tu i com jo.

«Vaig sentir l’explosió com si fos dins mateix del menjador. Era al cotxe, vaig començar a fugir el més lluny que vaig poder. Gairebé m’exploten els timpans. Veia la foguera a l’altre costat del carrer. Els nens ploraven i no sabia com dir-los que paressin. Estava marejada i sentia punxades als ronyons. Intentava fer-me la forta perquè la meva filla no es posés més nerviosa, però per dins només desitjava llençar-me a terra i plorar. Encara avui no sé respondre-li les preguntes al meu fill. Només pensava que moriria allí, tota sola. No sabia on havia de buscar informació. Tota l’estona rebia missatges dient-me que agafés el cotxe i marxés. El pitjor de tot? Que hem de conviure amb la certesa que demà pot tornar a passar».

Pot tornar a passar

I per això el simulacre d’avui. Per ser conscients que l’escenari d’aquell 14 de gener continua sent vàlid i que un altre Iqoxe és possible. I per intentar donar algunes respostes a aquells dubtes i incerteses de la Canonja. Per demostrar que de tot allò n’hem après alguna cosa i ara, com a mínim, assajarem com actuar. Tothom: ciutadania, empreses i institucions. 65.000 persones, 20 sirenes, 1.300 cartells, 40.000 fulletons i un sistema pioner d’alertes geolocalitzades als telèfons mòbils. Tot plegat amb l’objectiu de recuperar la confiança perduda de la ciutadania amb alguns dels mecanismes que ens haurien de protegir del risc d’un entorn com el nostre. I davant d’això el simulacre està bé, d’acord. Però si realment es vol un antídot contra la desconfiança, res millor que informació i transparència. I en això, gairebé tres anys després, som pràcticament on érem.

I aquesta continua sent la principal reivindicació de les entitats ecologistes, com la plataforma Celnet. Que és important saber com actuar en cas d’accident, però encara ho és més poder-los evitar. I això passa per més controls i inspeccions a les empreses i més anàlisis de la qualitat de l’aire. Si l’objectiu és la tranquil·litat de la població, l’opacitat que envolta les últimes fugues de nafta o benzè segur que no hi ajuden. Per tant, benvingut simulacre, només si ve acompanyat. I, evidentment, també al polígon nord.

Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’. També ha treballat a Televisió
de Catalunya, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.