M’hagués agradat escriure sobre alguna cosa bonica i positiva de les que passen habitualment a Madrid. Com el bon teatre que fa cada dia en Josep Maria Pou, o l’entusiasme que aixeca l’actriu Vicky Luengo a la seva Prima Facie, que aviat passarà pel Fortuny de Reus. Però lamentablement, em veig obligat a parlar-vos d’espectacles més tristos i menys divertits.
Vaig començar dilluns al Senat. Una cambra desconeguda pel gran públic fins aquesta legislatura que el PP hi té la majoria absoluta i com que al Congrés hi ha una altra majoria, els populars l’han convertit l’escenari per atacar el govern de Pedro Sánchez ja sigui amb l’amnistia o amb una comissió d’investigació sobre el sinistre personatge anomenat Koldo.
Aquest dilluns el PP va organitzar allí el que la senadora de Junts, la reusenca Teresa Pallarès, va qualificar com un «aquelarre popular contra l’amnistia». O un «debat fake»», com ho va batejar la senadora Sara Bailac, d’Esquerra.
En definitiva, va ser un festival polític on els populars van fer passar els seus presidents, per cantar les quaranta als catalans per fer aprovar una llei que perjudica greument totes les autonomies.
El president de la Generalitat hi va anar per dir-hi la seva i que no només s’escoltés la veu dels líders autonòmics conservadors. Conclusió: sis hores de monòlegs per aprovar un document que havia redactat la majoria del PP. Es a dir, un capítol més de l’espectacularització de la política, un fenomen que no és exclusiu d’Espanya, però que aquí cada cop triomfa més.
Allí mateix al Senat, amb la seva majoria el PP hi ha muntat la comissió d’investigació del cas Koldo, o el cas PSOE, com prefereixen dir els populars, mentre que la resta de grups, encapçalats pel PSOE, n’han muntada una altre al Congrés amb una mirada més amplia per investigar més enllà d’aquest senyor i abastar també les compres de material sanitari que van fer totes les administracions. Es a dir, un ping pong.
Uns citen en una cambra els socialistes als que pretenen treure els colors, mentre que els altres intentaran que tothom que pogués haver fet alguna actuació irregular comprant mascaretes durant la pandèmia quedi retratat, també la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso, amb l’objectiu d’erosionar l’adversari sigui com sigui, fins i tot, si cal, implicant suposades actuacions empresarials de la dona del president espanyol.
Les comissions d’investigació, ben fetes i ben plantejades, poden ser útils, però el gran problema que tenen és la seva instrumentalització partidista i la seva utilització com a caixa de ressonància mediàtica.
L’espectacularització de la política no és exclusiva d’Espanya, però aquí cada cop triomfa més
Les dues que s’acaben de constituir serviran de ben poca cosa, i no crec que sentin les bases perquè Espanya, en una pròxima crisi sanitària, estigui preparada per fer-hi front amb millors condicions que ho va fer el 2020.
I tampoc per establir mecanismes administratius que evitin que alguns aprofitats obtinguin beneficis personals davant una situació d’emergència. O que s’estableixin canvis legislatius per oferir millors respostes en situacions com les que van envoltar la pandèmia. Res de tot això crec que passi en aquestes comissions.
Estem davant un nou episodi de la política com a espectacle, que l’únic que fa és que les institucions acabin més desacreditades i que els ciutadans s’allunyin cada cop més de la política.
El tercer espectacle en tres dies va ser aquest dimecres al Congrés, el debat que havia de servir per a parlar d’Europa i de política internacional, sobretot de Palestina. Almenys en aquest va quedar clara l’aposta espanyola pel reconeixement de l’estat palestí, i que Núñez Feijóo, s’hi sumés.
Aquí sempre estem en campanya, i això no ajuda gens a asserenar el clima polític
Això si, sense que Pedro Sánchez s’apunti cap medalla sobre aquesta matèria. Tot i aquesta mínima coincidència, van ser sis hores de debat amb un to aspre, ple de desqualificacions i retrets. Una discussió en el fang diuen aquí, més que previsible pel moment preelectoral en el que ens trobem.
A les portes dels comicis bascos, catalans i europeus, què es podia esperar? Aquí sempre estem en campanya, i això no ajuda gens a asserenar el clima polític, al contrari, apuntala aquesta política espectacle cada cop més.
I sinó que li diguin al candidat socialista a la Generalitat, l’ex ministre de sanitat, Salvador Illa, que l’endemà de Sant Jordi haurà de declarar al Senat, i es probable que en plena campanya de les eleccions catalanes, ho hagi de fer també al Congrés.
