Ala matinada del 25 d’abril de 1974, a Rádio Renascença, sonava una tonada que va esdevenir revolucionària: «Grândola, vila morena, / terra de fraternitat. / És el poble qui governa / des del fons de la ciutat», de Zeca Afonso, i que Marina Rossell va dur al català.
Amb aquest senyal, el Moviment de les Forces Armades de Portugal posava en marxa el cop d’estat contra el govern de Marcelo Caetano. Començava, així, la Revolució dels Clavells, fa enguany cinquanta anys.
Aquest fet va donar un bri d’esperança a l’antifranquisme català. Maria del Mar Bonet va voler arrossegar cap a casa l’eco de Grândola: «Un abril em va portar / per l’aire una cançó. / El meu amic la cantava, / també la vull cantar jo.»
L’abril portuguès va inspirar molts artistes catalans, que van ajudar a assentar-lo sobre el nostre imaginari col·lectiu.
La música en va donar el tret de sortida. «La idea era que la seva emissió nocturna servís de contrasenya perquè totes les tropes implicades en la Revolució poguessin saber que havia arribat el moment d’assaltar els carrers» (Màrius Serra, Jugar-s’hi la vida).
Ens haurem de mantenir ferms en l’esperança (és a dir, en el futur) per no ser mai negats davant qualsevol aspiració de llibertat (és a dir, pa, educació, salut, sostre, justícia, pau)
La melodia va mobilitzar els militars, que van anar armats a buscar el seu capatàs: «Vostè no sap, senyora, què és dirigir-te pistola en mà a qui t’ha estat manant i donar-li tres minuts per decidir si està amb tu o contra tu» (Lluís-Anton Baulenas, Noms a la sorra). La revolució avançava.
Lisboa es despertava amb els carrers a vessar. A la plaça del Carmo hi va haver el setge més directe al poder dictatorial: «L’espectacular èxit de Salgueiro Maia, amb el poble fent-li costat, li va permetre d’encerclar el refugi del dictador» (Lluís Busquets, Albada a Lisboa).
I va ser en aquell moment que Celeste Caeiro va fer, del clavell, un símbol de llibertat: «El noi em va demanar si tenia una cigarreta. [...] Li vaig dir que només duia clavells. N’hi vaig oferir un [...] Quan el va tenir a les mans, el va col·locar al canó del seu fusell» (Jordi Campoy, La cantant de fado). El vermell va tenyir els carrers de la ciutat d’Ulisses. I també els mesos següents amb el Procés Revolucionari en Curs.
Es van anar a buscar els responsables de la repressió, la PIDE. «La gent entrava a les oficines de la policia política i en destruïa els mobles» (Jordi Coca, El secret de la cavalleria). Es volia fer net arreu i de tot, a diferència del que va passar a terres veïnes.
Amb aquest trencament de règim, molts catalans van voler posar-hi el mirall. No faltaven les ganes de participar-hi: el que Margarida Aritzeta novel·la («Són a Portugal, els meus fills, són allà, que han ajudat a fer caure la tirania», Encara hi ha flors), Lluís Llach ho canta («Companys, si busqueu / les primaveres lliures / amb vosaltres vull anar / que per poder-les viure / jo me n’he fet soldat»). La política, però, navega sobre la mar.
I no se sap mai cap a on s’encaminarà. «I aquells noms tan revolucionaris —avinguda Liberdade, avinguda Aliança Povo-MFA, plaça MFA— semblaven el record d’una esquerra que ja no existia sinó en la nomenclatura dels carrers i en el cap dels vells» (Jaume Benavente, Llums a la costa).
Cinquanta anys després, encara ressonen veus d’un passat recent. «I encara hi ha gent que diu que la Revolució dels Clavells no va servir per a res. On seríem avui sense el cop dels capitans?» (Sebastià Bennasar, Un altre dia antic).
Ens haurem de mantenir ferms en l’esperança (és a dir, en el futur) per no ser mai negats davant qualsevol aspiració de llibertat (és a dir, pa, educació, salut, sostre, justícia, pau).
