Mas es carrega l’últim que li quedava per carregar-se: ell mateix

No tinc cap motiu per pensar que Artur Mas no és honest quan es permet recordar a Carles Puigdemont que «primer és el país, després el partit i finalment la persona». Tampoc dubto que Mas és sincer quan afirma que en la seva vida política «sempre m’he guiat per aquest principi». Haurà estat així, però l’aplicació pràctica del seu dogma ha estat nefasta. Els qui coneixen profundament Artur Mas el qualifiquen com un bon alt funcionari, un tecnòcrata de la política, «però no és un polític», em deia rotundament un dels seus més propers col·laboradors. Per això, Artur Mas no n’ha encertat ni una. La lectura errònia de les mobilitzacions populars de l’11 de setembre, així com dels resultats del succedani de referèndum del 9-N i de les eleccions «plebiscitàries» del 27-N han provocat una estesa en el panorama polític de Catalunya. Mas s’ha carregat CiU, Unió, Convergència, el PSC i, com era d’esperar, a ell mateix. La màxima que hauria hagut de tenir en compte Artur Mas és aquella de sant Francesc d’Assís: «Comença fent primer el que és necessari, continua fent el que és possible i, de cop i volta, estaràs fent l’impossible». Aquí, per l’error de visió política de Mas, ho hem fet tot a l’inrevés. Hem començat per l’impossible, després hem intentat fer el possible i no hi ha hagut ningú que s’ocupi del necessari.