Postals de misèria o: Tot allò que no veureu mai als telenotícies

Dret, esperant, com sempre, una persona que fa tard (la manca de puntualitat és endèmica, a part de desconsiderada) a la cantonada Còrsega-Villarroel de la capital d’un país inexistent.

Arriba un noi encaputxat (un senyal més del retorn a la baixa edat mitjana) amb bicicleta; obre el contenidor i hi remena a dins una estona. En treu alguna cosa indiscernible i la fica dins d’una bossa de plàstic que, a la vegada, fica a dins d’una motxilla. Fuig vorera enllà, sortejant els vianants, indiferent a la normativa que prohibeix circular amb bicicleta per les voreres.

Passen cinc minuts. Arriba un home de mitjana edat, mig escabellat. Va amb un impermeable llampant arrossegant un carretó de la compra amb el qual fa cap al mateix contenidor de la cantonada. L’obre, hi remena una estona, i sembla no trobar-hi res que li faci goig. Se’n va de pressa i malhumorat.

Cinc minuts més. N’arriba un tercer; un noi subsaharià d’aquests que alguns mitjans de comunicació fan grans campanyes dient que volen acollir, però que un cop són aquí, els deixen abandonats de la mà de Déu i s’adonen de la realitat d’una gran ciutat on, evidentment, no lliguem els gossos amb llangonisses.

Aquesta és la trista realitat cada cop més visible a Barcelona. El sociòleg alemany, Norbert Elias, deia que hi ha un sentiment de vergonya que és com una mena de por que s’activa per raons molt concretes.

En aquest cas seria la por i la vergonya a la degradació social, acompanyada evidentment dels gestos de superioritat dels altres. Hi ha una vergonya de la persona que en veure’s immersa en la misèria pateix un sentiment d’inferioritat o d’humiliació.

Tanmateix, tot aquell qui es mou per la capital catalana actualment no serà massa conscient d’aquest sentiment en la majoria de les persones que circulen remenant les escombraries, ans al contrari: solen caminar aqueferats amb el mateix posat que aquell que va a comprar o també de l’advocat que fa tard a una cita de fa mitja hora. De fet, a molts, sembla que tant els fa el paisatge urbà que els rodeja.

Igualment, és summament desconcertant la indiferència amb què el barceloní contemporani contempla la munió exagerada de pobres que van amunt i avall per la ciutat. És una veritable desfilada llastimosa de la misèria.

N’hi ha que fa tant de temps que branden pels carrers que ja han perdut la xaveta tot cridant mentre circulen gestionant dos carretons. Hi ha el jove que poc després de la crisi del 2008, perdia la feina, la dona, la filla, la família i no en té ni per dinar. Els amics d’abans, ja ni el saluden. I si se’l troben, fan veure que no l’han vist.

El nostre gran filòsof català de Mallorca (com s’autodefinia) Ramon Llull, amb el seu Llibre de les virtuts i els pecats, quan parla de la Caritat la relaciona immediatament amb l’Amor ternari: l’amor a Déu, l’amor a un mateix i l’amor al proïsme. Però per damunt de tot, Llull veu la Caritat com una Virtut que regla la Voluntat que cal tenir per a estimar el Bé Comú. Relaciona la Caritat i la Saviesa com a dos instruments divins, ja que una i altra s’activen amb la Voluntat i l’Enteniment.

I encara, a la Caritat hi afegeix la Prudència, fins al punt que diu que: «Val més prudència a l’hora de pensar i caritat a l’hora d’actuar, que no pas tots els béns terrenals que puguis tenir».

El Siràcida, llibre de l’antic testament de finals del segle III abans de Crist exposa clarament quina actitud cal tenir davant aquestes postals: «No empitjoris la situació d’un home desesperat, ni facis esperar la teva ajuda a qui la necessita. No rebutgis el qui et demana, perquè ho necessita, no giris la cara al pobre».

Sovint no sabrem del cert si ajudem a la persona necessitada o a una xarxa mafiosa que s’aprofita del bon cor de les persones. Tanmateix, posats a ser bíblics, vet aquí un vers del Salm 112 que diu: «L’home just, compassiu i benigne és, per als justos, llum que apunta en la fosca». Quants de nosaltres podrem mai dir que hem pogut ser una llum dins la fosca de la misèria que s’ha instal·lat terriblement a la nostra societat?

Periodista i escriptor excèntric. Vaig néixer a Vilallonga del Camp i quan vaig quedar tip, de la química vaig dedicar-me al trist ofici del periodisme i l’escriptura. També m’he arrossegat per més d’un plató de televisió i la ràdio fa temps que em posa el plat a taula. Un tal Marcel·lí Virgili em sotja com un esperit infernal carregós.