El litoral estava molt poc transformat abans de l’entrada massiva de turistes i d’estiuejants. La naturalesa dominava. Hi havia pocs ports pesquers i menys d’esportius. Els habitatges i establiments hotelers a tocar de les platges eren escassos. Els 580 km de costa catalana estaven en bona part despoblats. Les escriptures de propietat més antigues de la costa podien tenir entre els seus límits el mar o l’illa de Mallorca, atesa la idea que els límits havien de ser terrestres, i si el mar retrocedia s’anava guanyant terreny. No quedava clar on acabava el límit entre la terra i el mar. Anteriorment a les lleis de costes, la primera del 1969, es considerava com a límit marítim-terrestre la franja marcada entre la màxima baixa mar i la línia marcada per les ones en els temporals més grans. Fora de les platges el camí de ronda venia a ser el límit del domini de la propietat privada.
A partir dels anys seixanta del segle passat, a causa de les vacances pagades i de la moda dels banys de mar, la demanda del sòl proper o tocant el litoral començà a pujar de valor. Llacunes litorals que s’havien format entre els cordons de dunes i la línia del ferrocarril o el camí carreter proper a la platja, i que tenien una funció protectora davant les llevantades, són reomplertes de runes i terres per a poder-hi edificar. Alguns llits de rierols, torrents i rases són ocupats per edificis o mal canalitzats, per poder guanyar terreny i diners. Es construeixen ports esportius amb bocana d’entrada pel nord, segons dissenys d’enginyers que desconeixien que els corrents marítims transportadors d’arena van de nord a sud. Es taponava l’entrada amb les sorres i s’impedia que aquestes arribessin a les platges del sud del port.
Algun dels primers càmpings, en recular el mar avançava un metre el seu tancat que donava a la platja i si un temporal recobrava espai al mar, aleshores reforçava amb formigó, o blocs de pedra el que considerava era la seva propietat. Per fer incrementar el nombre de visitants es posaren de moda els passeigs marítims amb la idea que el passeig marcaria artificialment el límit fins on les aigües podrien arribar. Un diputat preconitzava un passeig marítim que discorres per tots els municipis del litoral, d’Alcanar a Cunit, i la mateixa platja Llarga de Tarragona va estar a punt de tenir un projecte de passeig que s’havia de construir sobre restes dunars i antics aiguamolls. El totxo i el formigó va col·lapsar el pensament de moltes autoritats.
El temporal del Glòria del gener del 2020, seguit del Filomena l’any següent va ajudar a un canvi de mentalitat per la força dels fets. Amb algunes llevantades anteriors de menor intensitat s’havien construït espigons en algunes platges per frenar les grans onades, i entre els anys 2002 i 2010 es van aportar més de 775.000 m3/any de sorra al litoral català. Sorra que si tenia un gramatge diferent de l’original comportava que els grans més fins se’ls emportés ràpidament el mar.
El canvi climàtic ha estat també fonamental perquè els durs de cap entenguessin que cada cop seria més difícil posar barreres artificials al mar. El mar Mediterrani està pujant de mitjana uns 3 mm anuals i a finals de segle s’espera que hagi pujat un metre. Hi ha platges catalanes que han retrocedit en els darrers anys més de 10 metres/any, i la major part de les platges tenen menys dels 40 metres d’amplada que són els considerats necessaris perquè en cas de temporal les ones no s’emportin la sorra. Unes platges que reben menys aportacions de rius, torrents i rieres, a causa justament de la urbanització que impermeabilitza el sòl.
Ara es tracta de tocar retirada de l’ocupació desmesurada del litoral i deixar que la naturalesa faci el seu curs. Ara cal tornar a naturalitzar, intentant fer un control suau de l’onatge, però no interposant barreres desmesurades que agreugen els problemes. Per això s’estan desmuntant estructures fixes d’asfalt o formigó. Al Maresme s’han fet importants rectificacions en obres litorals. A les costes de la província de Tarragona, n’hi ha a l’Ampolla, a Calafell, al Vendrell, a Vila-seca... i altres municipis ho tenen en projecte.
La demolició de l’anomenat “mamotreto” de la platja del Miracle és un exemple de la dèria formigonera que van tenir alguns governs municipals. Al despatx de l’alcalde hi havia la maqueta de l’estructura de formigó, i a la terrassa de la mateixa s’havia previst la reproducció d’una casa romana per atraure badabadocs; justament en el mateix moment en què es tapaven restes romanes de l’eixample sud i s’havien de construir pàrquings als primers pisos dels edificis. Amb els enderrocs i rectificacions, sembla que els tarragonins estiguin condemnats a pagar dues vegades, una quan es fan les males obres, i l’altre quan es desfan.
Seria bo una prompta revisió dels sòls no sostenibles del litoral tarragoní, acompanyat d’un pla conjunt de protecció, així com una nova delimitació de la franja de domini maritimoterrestre, perquè si aquest espai és variable en el temps, també cal variar la regulació de les construccions que s’hi facin.
