La violència masclista

Josep Maria Pujol té un màster en Història i un en Psicologia.

Darrerament, estem assistint a una onada de morts de dones per violència masclista. Ja són prop de 1.200 dones assassinades a l’Estat espanyol els darrers vint anys (representa només la punta de l’iceberg d’aquesta violència). Durant aquestes dues dècades, no sembla que la nostra societat hagi estat prou conscient de la magnitud de la tragèdia que representa el masclisme.

És evident que el maltractament a les dones per part dels homes s’ha donat en totes les èpoques i a tot arreu i sempre ha estat una manera d’instaurar i mantenir el poder i el domini sobre el sexe femení. La història de la humanitat, escrita i interpretada pels homes, ha ignorat, sistemàticament, a les dones, que han estat invisibilitzades, llevat d’algunes excepcions.

Tot i que ara la legislació vigent va a favor de la igualtat en drets de totes les persones i que es prenen mesures de protecció, veiem que amb això n’hi ha prou per evitar que el col·lectiu femení continuï sent víctima d’agressions i assassinats. Hi ha força consens que la rel del problema ve de l’organització patriarcal de la societat: una construcció cultural i social injusta i discriminatòria basada en un determinisme biològic que no té cap justificació i que atorga, des de temps immemorial, diferents rols entre ambdós gèneres, donant lloc a uns estereotips molt consolidats.

El més greu del patriarcat és el masclisme que genera i la seva derivada: la intolerable xacra social de la violència de gènere: l’exercida contra la dona només pel fet de ser dona. L’any 1993, l’Assemblea General de les Nacions Unides va definir la violència contra la dona com «tot acte de violència basat en el gènere que té com a resultat possible o real un dany físic, sexual o psicològic, incloses les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com en la privada».

Recordem que fa poques dècades, jurídicament, a les dones se les considerava com si fossin menors d’edat, necessitaven la tutela del pare o del marit per a fer moltes coses. Quan una dona patia maltractament del seu home ho tenia molt difícil per a sortir-se’n. Els consells del seu confessor eren que tingués paciència i resignació.

Si tenia el valor de presentar una denúncia, es trobava sovint amb actituds paternalistes dels agents de la policia i dels jutges, que acabaven qüestionant-la i relativitzant el problema com quelcom usual en les parelles. La dependència econòmica i emocional de la dona respecte al marit, així com la pressió social que el seu deure era aguantar-ho tot pel bé dels fills, eren obstacles molt difícils de superar quan volia separar-se. Aleshores, no hi havia divorci. Ni tan sols existia el concepte de violència de gènere.

Fins al 1963, segons el Codi Penal espanyol, si el marit sorprenia la seva dona en «fragante delito de adulterio» i la matava, no es considerava un assassinat sinó un «crim passional». Era l’anomenat «parricidio por honor», pel qual l’home no anava a la presó, se’l «condemnava» a dos anys d’exili.

Durant molt de temps, el context sociocultural actuava eficaçment sobre la dona a fi efecte que acceptés un paper secundari, sense qüestionar la distribució de rols ni el repartiment de funcions: home proveïdor, dona cuidadora. Recordem que fa cinquanta anys la professió més habitual del col·lectiu femení era «sus labores».

Per entendre què està passant avui dia, hauríem de recordar d’on venim. Com diuen en castellà: «de aquellos polvos, estos lodos». Els «valors» del patriarcat continuen arrelats a la nostra societat més del que ens pensem. La força del costum: «el que sempre s’ha fet» fa, sovint, que es mantinguin actituds masclistes interioritzades, difícils d’identificar, en la forma de pensar i de comportar-se.

Això fa que, encara avui dia, les dones es trobin amb moltes més dificultats que els homes per portar a terme al seu projecte de vida. Tot i que a la Universitat les noies surten tant o més formades que els nois (en moltes carreres elles treuen millors notes), sovint ho tenen més difícil per assolir llocs de responsabilitat (el conegut «sostre de vidre»).

També es troben –a més de la bretxa salarial (un 28,6% menys, l’any 2020)– que el fet de ser mares, molts cops, constitueixi un hàndicap per aconseguir feina (l’empresari, en igualtat de condicions, s’estima més contractar un home).

Tanmateix, com assenyala el sociòleg M. Castells, fa unes poques dècades (sobretot els anys 70) es va produir un canvi transcendent, quan les dones, al món occidental, no conformes amb aquesta situació de desigualtat i adoptant valors més individualistes, van anar accedint el mercat de treball assalariat i a l’educació superior de forma massiva, obtenint així una major autonomia personal i material, tot i que això les hi suposava assumir la feixuga càrrega de compaginar, alhora, el rol de mares i esposes.

Aquestes conquestes femenines han estat vistes, per alguns homes, com un atac a l’ordre social que desestructurava la família tradicional. La seva reacció, en veure qüestionada la seva posició de domini, superioritat i control (i, també, la idea de propietat sobre la dona, allò de «la maté porque era mía»), ha fet que la violència masclista fins i tot s’incrementés aquests darrers temps.

I no caiguem en l’error de creure que els agressors són individus impulsius, que actuen així perquè pateixen alguna patologia o que estan sota els efectes de l’alcohol, i que això els incita a la violència. La veritat és que els maltractadors són uns delinqüents, que amb la seva actuació obtenen el que volen: sotmetre a les dones, afirmant el seu domini i la seva autoritat, com creuen que ho ha de fer un home de debò.

Podríem pensar que les noves generacions tenen altres valors i rebutgen el masclisme. Tanmateix, l’últim Macroestudio de Violencia de género «Tolerancia Cero», realitzat per la Fundación Mutua Madrileña (11/2022), assenyala que més d’un 20% de nois de la franja d’edat de 18 a 21 anys no creu que colpejar la parella després d’una discussió, insultar-la o controlar-li el mòbil sigui violència de gènere.

Per altra banda, en la qüestió de com es viu la sexualitat, el sociòleg Pierre Bordieu destaca les notables diferències que s’observen entre nois i noies (homes i dones), conseqüència de la desigual manera de socialitzar-los.

Mentre elles la veuen com una experiència íntima i molt carregada d’afectivitat que engloba un ventall d’activitats com enraonar, tocar-se, acariciar-se..., els nois (molts d’ells) s’inclinen més a entendre la sexualitat com un acte agressiu, i sobre tot físic, de conquesta, orientat cap a la penetració i l’orgasme buscant, en molts casos, que també constitueixi un acte de dominació per la submissió de la dona.

A partir d’ara, tots els esforços que es facin per avançar cap a l’objectiu de la igualtat de gènere seran positius per a tothom. Que les diferències entre homes i dones, que existeixen, no acabin en desigualtats sinó que serveixin per enriquir-nos mútuament. I això no s’aconseguirà només amb mesures legislatives –aplicades sovint des de posicions androcèntriques–, sinó, sobretot, canviant el sistema de valors, de creences i d’actituds sexistes d’aquesta societat.

I en això tenen un paper fonamental la formació i l’educació. Formar als cossos policials, a l’estament judicial i al professorat des de la perspectiva de gènere i establir la coeducació a les escoles, que no consisteix, simplement, a tenir una escola mixta, sinó que es fonamenta en el reconeixement de les potencialitats i individualitats de tot l’alumnat, independentment del seu sexe, promovent la igualtat real d’oportunitats, amb la finalitat de posar fi a la discriminació per sexe i de retruc –tant de bo!– erradicar la violència de gènere.