Aquesta Llei que neix gairebé amb l’any que encetem, és potser una de les lleis més importants aprovades en dècades, perquè suposa una transformació transversal de la justícia i l’administració de la justícia tal com la teníem entesa fins ara. Aquest article, donat l’abast i transcendència de la pròpia Llei, només se centrarà en ‘reflexionar’ sobre la part que afecta els MASC (Mitjans Adequats de Solució de Controvèrsies), també coneguts amb l’acrònim anglès ADR (Alternative Dispute Resolutions) i totes les seves possibilitats; convidant el lector/a a llegir amb deteniment el text normatiu per conèixer els detalls que afecten tan intensament les quatre jurisdiccions.
Portem ja molts anys parlant dels MASC i les seves oportunitats, però no ha estat fins ara que els veiem cristal·litzar en una llei que, per fi, estableix l’obligatorietat de recórrer a mitjans de resolució de conflictes dialogats abans d’interposar una demanda (llevat de casos excepcionals previstos a la llei) i que naturalment s’hauran d’acreditar documentalment per tal que la demanda pugui ser admesa. A les mans dels operadors jurídics (jutges/ses, LAJ, Fiscalia i, és clar, lletrats/des) estarà mesurar quina oportunitat li donem a aquesta llei plena de possibilitats. És evident que alguna cosa no ha funcionat amb els sistemes tradicionals de resolució de conflictes, que s’han anat aplicant durant segles; la judicialització gairebé quotidiana en tots els aspectes de les nostres vides, ha portat al col·lapse del sistema judicial i gairebé a la seva fallida; no és normal que davant de qualsevol problema la primera sortida sigui una denúncia o una demanda (previ burofax de torn reclamant al contrari que pagui o accepti les nostres condicions en un termini de ‘x’ sota pena de reclamació judicial...); no hi ha sistema que ho resisteixi això, per més jutjats que es creïn. Avui en dia, posar una demanda significa mesos d’espera per a la seva admissió a tràmit, i encara molts mesos més per a l’assenyalament de judici i l’anhelada sentència, i ja no parlem de si hi ha recursos o totes les incidències que es poden esdevenir (suspensió de judicis, impugnacions de tràmit o no i un llarg etcètera), demores que en definitiva eternitzen el conflicte durant anys i que òbviament tenen un cost econòmic, social i emocional, sens perjudici de la insatisfacció del client que no veu mai el final del seu procediment. A aquesta situació s’hi ha arribat per una manca de diligència de tots els professionals implicats, però també per una manca de diligència del propi sistema educatiu ‘adversarial’ que ens han inoculat des de les escoles, instituts universitats i mitjans de comunicació (cinema inclòs) la cultura de la confrontació, del vèncer a l’altre més que la del convèncer.
D’alguna manera som el producte o la conseqüència de tot un sistema que promou la derrota i/o la culpabilització de l’altre, però que mai cerca o reflexiona sobre la nostra pròpia responsabilitat... Tot això es pot canviar, de fet, ja fa temps que està canviant però el camí és lent i ple d’obstacles perquè actuem de la mateixa manera des que tenim memòria i hi ha molts interessats perquè tot continuï igual. Hi ha una màxima molt sentida que diu que, si vols obtenir sempre els mateixos resultats, actua sempre de la mateixa manera, però si vols resultats diferents, comença per canviar tu mateix la manera de fer... i això és el que en definitiva pot resumir la finalitat dels MASC /ADR, una manera diferent de fer les coses per obtenir resultats diferents i aquesta llei és una gran oportunitat que no podem desaprofitar.
Com a lletrat i com a mediador, però sobretot com a exercent del diàleg, crec que l’Advocacia és la professió tècnicament més preparada per facilitar aquesta transformació, però ho haurà de fer de la mà d’altres professionals. L’Advocacia és experta en la gestió del conflicte, compta per la seva formació acadèmica amb tots els coneixements jurídics i sap com funciona el procediment i les possibilitats d’èxit d’una acció o d’una altra esdevenint un conseller imprescindible a l’hora d’assessorar el client. Però desafortunadament l’Advocacia fa temps que s’ha desprès de moltes de les seves competències i capacitats -les ha delegat- i s’ha convertit en un instrument, més que en un veritable actor, i a més moltes vegades ignorat perquè -penso- no hem sabut transmetre o convèncer el client del valor de la nostra paraula o consell. Quan anem al metge no li qüestionem el tractament que hem de seguir per la cura del nostre mal, en canvi a l’advocat se li qüestiona tot, i aquí és evident que hi tenim un treball intens a fer. Aquesta llei precisament apel·la a la reflexió i a ‘l’empoderament’ de l’Advocacia i de la resta d’operadors jurídics per tal que recuperem el nostre paper, la nostra capacitat de dialogar, d’emprar la paraula que moltes vegades s’utilitza només de manera superficial, per anar travessant totes les capes del conflicte fins a trobar la solució més adient. Potser haurem de tornar a recuperar la pràctica d’asseure’ns en una taula les advocades, els advocats i els respectius clients per mirar-nos als ulls i abordar el problema cara a cara, segur que el resultat serà molt diferent que si només enviem un burofax i/o utilitzem les paraules per fer retrets i culpabilitzar l’altre en lloc d’analitzar, reflexionar i també responsabilitzar-se (autoresponsabilitzar-se) de la nostra part en el conflicte. Aquesta ingent tasca no tindrà resultats ràpids, qui s’esperi fruits imminents fracassarà, no es pot revertir en ‘quatre dies’ un sistema de segles, però sí que amb el temps aconseguirem canvis en la manera de fer que indubtablement tindran conseqüències i potser fins i tot podrem canviar la forma en què ens relacionem i percebem l’altre, el conflicte i el nostre paper en aquest. És clar que els MASC /ADR no són el remei a tot, no existeix una fórmula màgica, segur que també hi haurà l’espavilat/da que voldrà utilitzar els MASC per a altres finalitats i qui l’aplicarà com un mer tràmit, però la llei també estableix mecanismes de sanció per corregir aquestes desviacions. L’important és que ara tenim l’oportunitat per canviar i l’instrument per a fer-ho però com sempre, l’eficàcia i els fruits d’aquesta llei dependran de si la veiem com un obstacle o com una oportunitat; ens donem entre totes i tots l’oportunitat de canviar o continuem com fins ara?