Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Més que un club

| Actualizado a 05 mayo 2022 11:35
Ponç Mascaró Forcada
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

ACatalunya hi ha dos temes envers els quals, a vegades, no és massa agradable opinar en aquests moments i des de fa ja uns anys, perquè si l’opinió és crítica i no favorable malgrat que sigui una crítica suau i sense aprofundir gaire, no és ben vista per una part de la societat catalana. I em refereixo a opinar envers l’independentisme o envers el Barça. I per començar demano «disculpes» a alguns bons amics culers que sempre i en tot moment són correctes amb aquests temes.

En el Camp Nou hi ha una inscripció que dóna peu al títol d’aquest article «Més que un Club». I malgrat la discrepància d’aquest articulista amb relació que un cub esportiu sigui quelcom més que això mateix, ja que per altres coses ja hi ha altres institucions, he de reconèixer que en el cas del Barça, en part és cert. És a dir, el Barça és més que un club però només per una part de Catalunya. A la resta i també a l’àmbit estatal o a l’estranger no crec, o no veig, que pensin que sigui quelcom més.

El mític Johan Cruyff va definir aquest club de forma magistral dient, sempre en castellà per cert, que «el Barça es el ejército de Cataluña». Però malgrat ser més que un club, la veritat és que no han aconseguit que els seus dos jugadors més emblemàtics, és a dir, Cruyff i Messi, parlessin en català, encara que només fos algunes frases fetes.

El seu actual president en la seva primera presidència del club va rebre un dia la visita del primer tinent d’alcalde i d’un regidor d’un important Ajuntament català per convidar-lo a unes jornades d’alt nivell en relació amb l’esport. I el regidor com a nota irònica li va dir que li havien comentat que el senyor Laporta de petit era del Madrid. No s’ho va prendre amb humor sinó seriosament i els va dir que si fos de l’Espanyol ho hauria suportat perquè va comentar: «tots tenim una tieta de l’Espanyol». Donant entendre que els seguidors pericos eren en certa manera com la tieta de la cançó del Joan Manuel Serrat amb un missal i un got d’aigua a la tauleta de nit i un gat vell com únic acompanyant, però que del Madrid ni en broma i els va fer fora del despatx.

El representant del Govern a París quan va sentir que el Messi deia que els seus fills eren catalans els va oferir classes de català a París

El ser, segons ells, més que un club té aquestes coses. Però crec que els dóna més beneficis que perjudicis perquè els mitjans catalans, públics inclosos, tot el dia parlen del mateix. I quan els jugadors no funcionen parlen de les jugadores i, si no, d’altres coses però del mateix club. Val a dir que la cobertura de la marxa del Messi probablement va ser superior, fins i tot, a la malaurada guerra d’Ucraïna. Va ser aquella marxa-fugida un drama en tota regla del que sembla no s’acaben de recuperar. On fins i tot el representant de la Generalitat a París quan va sentir que el Messi emocionat deia que els seus fills eren catalans, ràpidament va oferir classes de català a París per a ells. Però no consta que l’oferiment fos acceptat.

Però en un club esportiu que s’autodefineix com més que un Club, és lògic que un dels seus capitans, Gerard Piqué , sigui també més que un capità. Així el tenim també com a empresari. Aquest jugador que ha estat sempre de primer nivell, però ara ja no tant, té una certa obsessió per l’Espanyol i així declarava que el seu patrimoni era superior al pressupost de l’Espanyol i que estava més motivat per jugar contra l’Espanyol que contra el Reial Madrid. I clar, així els va, perquè sembla que seria millor per ells deixar en pau l’Espanyol i guanyar el Madrid. I també comentava fa poc que per jugar a la selecció espanyola no feia falta sentir-se espanyol.

Però com que és més que un capità d’un equip de futbol, que a la vegada diuen ser més que un Club, fa altres coses i així en uns àudios a bastament publicitats els darrers temps tracta el Rubiales, president de Reial Federació Espanyola de Futbol, com a «Rubi» i el president el tracta com a «Geri». O sigui el Geri li diu al Rubi amb un to fins i tot suplicant que li fa una gran il·lusió jugar a la selecció espanyola per anar a les Olimpíades i que fins i tot ho comuniqui al seleccionador espanyol. I en un altre àudio el Geri li diu també al Rubi que per avançar en les converses amb Aràbia Saudita per celebrar allí la supercopa espanyola fora convenient contactar amb el rei d’Espanya, i després d’un segons de silenci, en l’àudio, i perquè no hi hagi dubtes diu «l’emèrit». Que a la vegada i com és sabut i des de ja fa anys sembla que té uns profunds coneixements econòmics del món àrab.

Cruyff va definir aquest club de forma magistral dient, sempre en castellà per cert, que «el Barça es el ejército de Cataluña»

Les reaccions dels entrenadors dels quatre equips afectats per la supercopa espanyola han estat força interessants. El Xavier Hernández, com és natural, suport total. Simeone de l’Atlético de Madrid va recórrer a la ironia argentina i deia: «Ya lo han oído el Barça i el Madrid». Perquè Piqué, Geri per als íntims, proposava vuit milions d’euros per a aquests dos equips i un o dos per a l’Atlético i el València, els altres dos participants de l’esmentada supercopa. I Ancelotti del Reial Madrid va recórrer a la Bíblia i va dir: «tengo oídos y he oído y tengo vista y he visto, pero no pienso hacer más declaraciones sobre esto».

I el València, l’equip més discret dels quatre i que per cert i en el moment del llarg viatge el seu entrenador va ser el que més va protestar, potser perquè ja sabia o sospitava alguna cosa, deuen pensar que l’havien empaquetat a València i l’havien enviat a Barajas, i d’allí cap a l’Aràbia Saudita, per ràpidament perdre un partit i tornar-lo a casa, també ràpidament i donar-li un milió d’euros i els altres dos vuit. Fantàstic.

En aquest món tan difícil i on passen tantes coses i no totes precisament agradables i amables, potser seria bo que les institucions, els càrrecs, els directius i els participants procuressin fer bé la seva feina que ja és prou difícil i no dedicar-se a autoproclamacions que només es creuen els que les fan i potser a vegades ni això. Aquest article va dedicat al Carlitos Avilés, de la Penya Pericos de Tarragona, que em va demanar per WhatsApp que l’escrigués. Una abraçada, amic.

Comentarios
Multimedia Diari