El dilluns passat es va tornar a ficar en evidència, que la societat en què vivim, encara de vegades no ho aparenta o no ho vulgui aparentar, és molt vulnerable.
Als països occidentals desenvolupats la gent ens hem acostumat a viure, pensant que ho tenim tot sota comandament. Al llarg de les últimes dècades, el món ha evolucionat molt, afortunadament, en l’àmbit científic i tecnològic. Aquests avanços han produït, sense dubte, en les zones del món més desenvolupades, unes millores econòmiques, i socials molt significatives. De fet, la societat en aquests països, ha assolit uns nivells de benestar difícils de somiar pels nostres pares o avis. A la vegada, aquest procés ha anat acompanyat per un canvi en els valors i formes de pensar que sustenten les nostres comunitats. L’esforç, el treball a mitjà i llarg termini, pensar més en les generacions futures, els nostres fills i nets, que en nosaltres mateixos, el respecte pel proïsme, ser conscients de les nostres limitacions, han estat substituïts per l’individualisme, el curtterminisme, la immediatesa, l’omnipotència, viure amb intensitat més que amb qualitat, i pensar que tot és possible, i que l’important és el Que, i no el Com. Aquests progressos científics, i aquests canvis de valors i formes de pensar, en moltes ocasions han fet creure a una part important dels ciutadans, i també dels dirigents polítics i socials, que controlen absolutament el present, i una part considerable del futur.
L’apagada general en el subministrament elèctric que es va produir a tota la península Ibèrica d’aquesta setmana, i que encara avui no té cap explicació plausible, malgrat que tothom s’espolsa les culpes mirant cap altres actors, és un aterratge forçós a la realitat, i un exemple més de la vulnerabilitat de la societat desenvolupada on vivim. El caos al conjunt de l’estat va ser important, i encara ho hauria pogut ser molt més si en lloc de produir-se com va passar, s’hagués produït un dia tempestuós del mes de gener a les tres de la tarda.
Només amb els darrers anys hem tingut a l’estat i al món, exemples clars que vivim, malgrat que de vegades sembli que no ho volem acceptar ni reconèixer, en una societat molt vulnerable. La pandèmia de la Covid, en va ser l’exemple més clar i d’abast mundial, però també la Dana al País Valencià, o l’erupció del volcà a l’illa de La Palma. I aquí podem afegir episodis de sequera, incendis, guerres al costat de casa, o que algú amb la falta d’equilibri mental i emocional necessari, assumeixi les regnes d’algunes de les potències mundials.
Dissortadament sovint quan les coses ens van bé, tant individualment com col·lectivament vivim amb el convenciment que ho tenim tot sota control, i que tot està al nostre abast, i que tot depèn de nosaltres exclusivament.
S’explica que a l’antiga Roma, quan un general victoriós desfilava pels seus carrers, se situava un esclau al seu darrere que li anava repetint “Memento mori” (recorda que has de morir), a efectes de què el general de torn, emborratxat pels elogis i l’espectacle que l’envoltava, no caigués en la supèrbia i es cregués un deu omnipotent, i mantenir-lo així de peus a terra. Crec que estaria bé, que la nostra societat desenvolupada tingues algun mecanisme que constantment, davant de les grans fites assolides en el desenvolupament tècnic i econòmic, li anés recordant que malgrat tot, som vulnerables. I hem de ficar gran part dels nostres esforços i èxits científics i socials, en preveure i afrontar aquesta vulnerabilitat.
Seria desitjable fer compatible el desenvolupament científic, tecnològic i econòmic, amb la recuperació alguns dels valors i formes de pensar, no tots naturalment, dels nostres progenitors. Això no ens farà més antics, ens faria individualment més persones, i col·lectivament ens faria una societat més forta, més cohesionada, més resilient, en definitiva una societat més humana.
