Una memòria anomenada col·lecció. Reus exporta el sentiment dels records

L’entitat Col·lectors Club de Reus promociona el col·leccionisme amb mostres de les seves col·leccions de postals i punts de llibre d’objectes i edificis antics de la ciutat. Amb coses que abans intercanviaven a la Llotja de Reus, organitzàvem trobades d’aficionats del Baix Camp. Després, l’entitat que presideix Joan Carles Llop va començar a buscar altres emplaçaments i a fer exposicions de joguines, objectes antics reusencs, maquetes a escala, articles de Coca-Cola, estris dels anys 80 del segle passat, peces de Star-War... Fins que ara ja agrupa tota mena de col·leccionismes, des dels més clàssics fins els més actuals.

Però més enllà de les aficions i les dèries de cada col·leccionista, els aficionats reusencs volen crear vincles d’il·lusions i de memòria popular entre la canalla i els adults de vàries generacions. Perquè el col·leccionisme fa volar la imaginació, atorga espais i moments de relaxació, permet imaginar y somniar, entreté la ment i emergeix molt material que dorm a l’inconscient. A més, incita a jugar, que és una de les principals activitats de la humanitat. I sortir de l’exposició o del mercadet i anar cap a casa és com retornar a la vida real.

També està demostrat que jugar és imprescindible, que les criatures són grans expertes en jocs i que requereix molta destresa jugar amb elles. Tot plegat reforça la relació familiar i serveix per aprendre com juguen, ja que l’actitud lúdica infantil és molt positiva per afrontar la vida.

En el fons, «renovar el vell món és el desig més profund del col·leccionista quan es veu impulsat a comprar coses noves», va escriure el filòsof jueu i alemany Walter Benjamin.

El cert és que quan es contempla un avi i un nen agafats de la mà a un mercadet de col·leccionistes, es veu que l’avi sap que, si el nét no hereta la seva afició, les coses que s’ha esforçat en col·leccionar possiblement retornaran algun dia a un altre fira de col·leccionistes. I els coneixements i la passió de l’avi pels segells, els discos o els llibres acabaran a la deixalleria o a mans de qualsevol brocanter. Perquè les vitrines, els calaixos, els baguls i les golfes són els llocs on es conserven i salvaguarden totes les coses que els col·leccionistes no volen oblidar. Són la memòria de la seva vida i la dels seus avantpassats.

El caos de les habitacions infantils s’assembla molt al caos dels records. I endreçar els records no és fàcil ni per a les criatures ni per als adults. Amb el pas dels anys, toca escollir què es conserva i què es llença. És quan cal triar perquè es fa una mudança i cal tenir en compte que els records no poden enfonsar una vida, encara que mai es comença una altra vida, només es continua la mateixa a un altre lloc o d’una altra manera. Sempre, però, serà jugar o el col·leccionisme com a joc allò que permetrà el desenvolupament de la cultura i de l’ésser humà.

Perquè poques coses hi ha més educatives i serioses que un joc amb regles severes. A més, col·leccionar i jugar convida a crear mons iguals o més reals que el que envolta als menuts i als grans.

Potser el Col·lectors Club de Reus no és el melic del món del col·leccionisme, però la feina que ha fet i fa, la seva constància i la seva passió ja s’expandeixen per les terres tarragonines amb la creixent multitud de fires, trobades, mercats i festes de col·leccionistes per diverses poblacions.

A tots aquest encontres, la mirada a les àvies i avis portant de la mà la seva mainada fa revifar la fe i esperança en el factor humà positiu i en el futur. De la mateixa manera que escoltar els adults comentar els detalls de qualsevol col·lecció o d’aquella vella joguina retrobada ajuda a mirar el passat amb més tendresa i menys melangia.

No de bades, l’historiador holandès Johan Huizinga va demostrar en el seu tractat, Homo ludens, que el joc és una funció humana tan essencial com el pensament i el treball, i que el desenvolupament de la cultura té un caràcter lúdic.

Quan es va escriure aquest llibre essencial, no hi havia pàgines de col·leccionistes de tota a mena i de les coses més inversemblants a les xarxes socials. Però àvies i avis continuaran caminant per fires i exposicions portant de les manetes les ninetes i ninets del seus ulls.

Periodista
Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador de Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a L’Empordanet.