Parlar per existir: el crit de ‘Fes-ho per tu’ a la Sala Santa Llúcia

Imagineu la meva sorpresa quan, només arribar, ens asseuen per grups… Jo, que venia preparada per seure còmodament i deixar-me portar per una obra de teatre com a simple espectadora, em vaig adonar de seguida que Fes-ho per tu no era un espectacle qualsevol. La companyia Frec a Frec, amb l’encàrrec del Consorci per a la Normalització Lingüística, havia pensat una proposta tan innovadora i participativa que no et permetia quedar-te al marge.

Després d’un discurs que posava en valor un any profitós de feins del Consorci, i un petit elogi al català, l’espectacle comença sense preàmbuls i amb una sacsejada: posant sobre la taula les dades tristes de la situació de la llengua catalana. Percentatges i realitats incòmodes que fan mal però que són imprescindibles per comprendre on som. I a partir d’aquí, la màgia del teatre transforma les xifres en històries. Escenes breus, però contundents, que mostren situacions quotidianes i molt comunes: la pacient que canvia de llengua automàticament quan el metge no parla català, l’amic o company que respon sempre en castellà per «comoditat» i tantes altres com el pare que renuncia a parlar en català als fills perquè «no els servirà». Escenes que desperten murmuris, indignació i fins i tot un cert sentiment de culpa col·lectiva entre el públic.

No era fàcil estar assegut sense sentir-se interpel·lat, i la proposta ens feia participar, opinar, qüestionar-nos. No érem simples espectadors: ens feien preguntes, ens convidaven a opinar, a buscar solucions, i a compartir experiències. I és aquí on te n’adones que el debat sobre la llengua no és teòric ni distant, sinó un combat diari i personal.

Fes-ho per tu no només parla de la importància de parlar català, sinó també de mantenir totes les llengües minoritàries, perquè cada llengua és un univers, una manera de veure el món. I perquè la cultura sense la llengua no és.

El català, com qualsevol llengua minoritzada, és molt més que un codi per comunicar-se: és una manera d’habitar el món, de veure’l i de sentir-lo. Tal com recordaven a l’obra, la llengua és cultura, és història i és el fil invisible que ens lliga als que van ser abans que nosaltres. Sense llengua, la cultura s’esvaeix; sense cultura, perdem la memòria i la capacitat de projectar-nos al futur amb una llengua que viu i sent.

Hi ha qui diu que la defensa de la llengua és una qüestió política. I és cert, però també és molt més que això: és una qüestió de dignitat i de supervivència. Perquè quan una llengua es mor, no només perdem paraules. Es moren maneres de pensar, de descriure el món, de cantar-lo, de somiar-lo. Es perd una veu única en el cor polifònic de la humanitat.

Sortint de l’espectacle, tenia la sensació d’haver assistit a una mena de ritual col·lectiu de presa de consciència, que espero que es traslladi més enllà de les parets de la Sala Santa Llúcia. Com si, durant aquella estona, ens haguéssim mirat al mirall i haguéssim entès que parlar català ,o qualsevol llengua minoritzada, és un acte d’amor i resistència. Que no n’hi ha prou amb estimar-la en abstracte: cal parlar-la, transmetre-la, defensar-la, fer-la servir en tots els àmbits. En definitiva, cal fer-ho per nosaltres mateixos, però també pels qui vindran.