«Em fan pena els discursos xenòfobs; és egoïsme i desconeixement total»

Comença la seva trajectòria el 1982.

El bisbat de Tarragona buscava una infermera o una doctora per poder marxar a treballar a Ruanda. Hi havia una doctora de Montblanc i el Pere Dalmau, que va ser rector molt temps a la parròquia de Sant Joan, em va dir: “Busquen una infermera”. Llavors em vaig posar en contacte amb el bisbat i a l’abril del 82 vaig marxar per primera vegada cap a Ruanda.

Amb quin objectiu?

L’objectiu era anar a treballar en un dispensari, a fer d’infermera. Jo treballava d’infermera a la maternitat. Vaig estar un any a Ruanda, del 82 fins a mitjans del 83, i a mitjans del 83 vam marxar cap a la República Democràtica del Congo per una sèrie de circumstàncies. Vam començar de zero, en un lloc de muntanya que es diu Bibue. De la capital, que hi havia uns 70 o 80 km, els fèiem en 12 o 14 hores amb el Land Rover perquè el camí era molt dolent.

I després?

Vaig treballar allí un any més, vaig venir cap aquí, vaig fer un postgrau de medicina tropical i salut internacional a l’Hospital del Mar de Barcelona i vaig tornar a marxar dos anys més, del 86 al 88. El 88 va ser molt interessant perquè coneixes molta gent, vius amb la gent, estàs sempre a prop d’ells i crees molts lligams.

El 1994 esclata la guerra de Ruanda

Quan va començar la guerra de Ruanda em vaig sentir molt interpel·lada perquè una part dels meus amics, de la gent que jo estimava i de la gent que m’havia estimat molt estava allà patint. Jo estava aquí. Li vaig demanar a la meva mare —el meu pare era mort— perquè volia marxar. La meva mare em va dir: «Si tu creus que has de marxar, marxa». I vaig marxar. Ho vaig tenir molt clar.

Com va ser aquella experiència?

Allò va ser un xoc molt gros. Hi havia molts desplaçats, molta misèria, molta pobresa, molta malària, molta sarna, molts nens malnutrits. Va ser l’experiència més dura i més xocant. Em va vincular gairebé per vida a Ruanda i em va canviar la vida a tots els nivells, també professionalment.

D’aquí neix el projecte de beques?

Jo sempre deia que havia de tornar tot aquest amor que havia rebut. Una vegada va venir una persona de Ruana a Montbrió del Camp i li vaig preguntar què podia fer per aquella gent. Em va dir: “Beques d’estudi”. Si tenen estudis, la canalla no serà pidolaire i tindrà un mitjà per guanyar-se la vida.

Quan comença?

Hem aconseguit que 20.000 nens de Ruanda beguin aigua potable

El 2007 vaig començar amb 10 beques d’estudi, parlant amb els meus amics i amb la meva família. Vaig començar sola perquè la interpel·lada era jo sola. Vaig treballar sola durant 15 anys.

Quan es crea l‘associació?

El 2022 vaig trucar a unes portes: la Marisa, la Magda, el Rafael, el Lluís Díaz í i el Lluís Padrell. Van dir que sí. Vam estar un any treballant i al cap d’un any ens vam constituir legalment com a associació: Amics de Ruanda.

Quants alumnes teniu becats?

En aquests moments tenim 41 criatures becades. Són nois i noies de segon cicle de secundària, de formació professional i en tenim set a la universitat. Ja n’hi ha tres que han acabat carreres universitàries. Les famílies que hi participen decideixen quin tipus de beca volen. Nosaltres administrem els diners. Cada any envien una carta manuscrita, una fotografia i les notes. Els exigim que ens enviïn tota la documentació de com es gasten els diners.

També treballeu amb l’aigua potable.

El 2022 ens van demanar si podíem potabilitzar l’aigua d’una escola. Les escoles tenen 1.500 nens, són enormes. Quan vam arribar ens van dir que no hi havia cap escola amb aigua potable. Les criatures tenien molts problemes intestinals. Ho vam establir com a prioritat.

Quina dimensió té aquest projecte?

Tenim 25 escoles per potabilitzar: en 17 ja ho hem fet i 3 en camí. Més de 20.000 nens beuen aigua potable gràcies als Amics de Ruanda.

Quin impacte té?

En una escola, abans de la potabilització faltaven entre 1 i 8 nens cada dia per problemes intestinals. Després, només d’1 a 3. Tothom ho vol, però val molts diners.

D’on surten els recursos?

Fem sopars, dinars, exposicions. Darrerament hem guanyat 4.000 euros del Premi Vidal i Llecha del Centre de Lectura.

Aneu cada any a Ruanda?

Sí. Algú de l’associació hi va cada any per revisar projectes i parlar amb les contraparts.

En 43 anys d’experiència, com ha canviat la cooperació internacional?

Ha canviat molt. Abans era molt paternalista i s’ha anat girant poc a poc. Ara és d’igual a igual. Nosaltres no prenem cap decisió sols, sempre són consensuades. Primer preguntem què necessiten. Si imposes la teva prioritat, és un fracàs. Això feia la cooperación internacional fa molts anys. Volien prendre decisions des d’un despatx dels països del nord.

I el posicionament polític?

Un cooperant no s’ha de posicionar políticament. El que has de fer és respectar tothom per igual. Vas a curar tothom. Això ens ho van deixar molt clar durant la guerra de Ruanda.

La cooperació abans era molt paternalista

Què passa amb la gent jove i la cooperació?

La gent gran no podem fer un pas al costat perquè els joves no el fan endavant. Crec que és més desconeixement que manca de sensibilitat. És un món més individualista, però si els acompanyes amb petites accions, entraran a poc a poc.

Què pensa dels discursos intolerants sobre la immigració?

Em fa molta pena És egoisme i un desconeixement total. Tots ens necessitem. Que preguntin als que volen creuar la tanca de Melilla, als que viatgen sota un camió o als que moren al Mediterrani. Veuran el patiment d’aquesta gent. No desitgen res més que una vida millor. Tota la família paga al mafiós de torn perquè aquella persona pugui arribar. Si fracassa, és un fracàs personal i col·lectiu. Si no tenim treballadors de fora, no arribem. Els discursos xenòfobs fan mal.

Què diuen sobre Europa?

Els diem que Europa no és la terra promesa. Que han de tirar endavant els seus països, que han de trobar feina i procurar quedar-se al seu país. Allà pensen que tots som rics i que els diners pengen dels arbres com si fossin peres o llimones, i això no és així. Es pensen que a Europa no s’ha de treballar per tenir diners. Ho hem d’explicar molt bé.

Trump ha capturat Maduro.

El domini dels diners passen per damunt de les persones. Trump es mou pel petroli, és molt trist.

Esclaten guerres arreu.

A l’Àfrica són per riquesa, són econòmiques, pel coltan, que es fa servir pels mòbils i les bateries. Al Congo, agafen nens per treure coltan perquè tenen els dits petits. Les guerres africanes són invisibles perquè són lluny de casa nostra. És el continent desconegut excepte pels grans safaris.

El Barça accepta els diners d’un país en què la gent passa gana

La República Democràtica del Congo patrocina el Barça i Ruanda, l’Atlètic de Madrid.

El Barça accepta els diners d’un país en què la gent passa gana. La capital de Ruanda, Kigali, és molt bonica, però a 15 quilòmetres no hi ha aigua potable. Nosaltres la potabilitzem. No deixarem de treballar-hi.

Per acabar, què s’endú de tots aquests anys?

Molta generositat, molt amor. La gent que no té res t’ho dona tot. I la sort d’haver nascut aquí. Els nens caminen més d’una hora per anar a l’escola. Quan ho coneixes, el món el veus a 360 graus. Fas canvis. Aprens a valorar el que tens.