Els viatges de Gaudí: què hi ha de cert sobre Andalusia, Tànger i París ?

L’espectacle Trencadís: de la natura a la llum, estrenat el 3 de gener al Pavelló Olímpic de Reus per la Federació Espanyola de Patinatge, ofereix una interpretació artística de la vida de Gaudí que obre dubtes sobre diversos episodis clau de la seva biografia. El Diari ha consultat tres especialistes per examinar els punts més controvertits del muntatge: la relació de l’arquitecte amb el català, els viatges atribuïts al sud d’Espanya i a França, i l’eventual influència de la Primera Guerra Mundial en les obres de la Sagrada Família.

Els experts són Josep Maria Tarragona, biògraf de referència; Concepció Peig, investigadora amb dues dècades d’estudi de Gaudí i coautora de Gaudí a Tànger; i Francesc Xavier Fortuny, periodista i divulgador.

Gaudí i Andalusia

L’espectacle justifica una coreografia amb danses andalusines a partir d’un suposat viatge al sud d’Espanya el 1883, la «inspiració» que va trobar en l’art mudèjar i «meravellat» per la mesquita de Còrdova, l’Alhambra de Granada i la Giralda de Sevilla. «El sud em va cridar amb força. L’Al-Àndalus m’esperava», diu el Gaudí en castellà. Segons Concepció Peig, Gaudí tan sols va trepitjar Andalusia el 1892 i camí a Tànger, on havia de fer el projecte per a les missions franciscanes. Hi va anar amb el Marqués de Comillas, transatlàntic que feia escala curta a Màlaga, on va visitar alguns monuments d’origen àrab. «Sabem que va visitar Granada i es pot suposar que va ser a Còrdova i Sevilla, però no es pot demostrar, perquè no hi ha testimonis directes», assegura Peig.

Tot i així, segons la investigació recent d’Antonio Bravo Nieto i Sergio Ramírez González a Desconstruir un mito: revision històrica y nuevas aportacions sobre el proyecto de Gaudí para la Misiones Católicas Franciscanas de Tánger (UNED i Univesitat de Màlaga), el viatge de Gaudí a Tànger és altament dubtós i no està documentat. La historiografia l’ha assumit acríticament a partir de relats tardans i poc fiables. Tot i això, afirmen, és versemblant que el projecte de les Missions requerís una visita, però no en queda cap prova. Tot indica que no hi va viatjar o, si ho va fer, no va deixar cap rastre documental, cosa estranya per a una visita tan rellevant. L’únic document que ho acredita és una factura –avui perduda– en què es feia constar que Gaudí havia cobrat 1.480 pessetes a Màlaga i Tànger.

Producte de la fascinació que va sentir per l’Alhambra, recorda Tarragona, la va reproduir al pavelló de la Companyia Transatlàntica de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, i en algunes parts del Convent de les Teresianes de la capital. L’art islàmic també impregna les 18 torres de la Sagrada Família. Ara bé, segons els tres historiadors, l’art mudèjar –que és el fet per musulmans en territori cristià després de la Reconquesta– és una de les moltes fonts d’influència del modernisme català, per bé que remarquen que Gaudí beu estrictament de l’art islàmic andalusí –que és el fet per musulmans en territori musulmà.

En aquest punt, Peig assegura que si hi ha un eco a l’obra de Gaudí és d’arquitectura islàmica, «no com a estil, sinó com a resolució de problemes funcionals», com la ventilació, la il·luminació i l’organització de l’espai.

«Ell mirava com solucionaven els àrabs aquests reptes i n’extreia les bones solucions tècniques, no per imitar les formes decoratives per se», afegeix la historiadora, que subratlla que els coneixements de l’arquitectura islàmica li provenien de llibres i d’autors anglesos, com l’arquitecte Owen Jones, que li proporcionava el comte Güell. Per a Fortuny, «Gaudí va beure de tot arreu», en al·lusió també al Gòtic, Renaixement i l’arquitectura rural, entre d’altres. «Gaudí té un estil propi: va néixer dins del modernisme però després el va transformar», recalca Fortuny.

Gaudí a París

En un dels moments del muntatge s’explica que Gaudí va viatjar el 1889 a l’Exposició Universal de París, on va aprendre «el llenguatge i la força del metall», que després aplicaria a jardineres, balcons i reixes d’obres emblemàtiques com la Casa Batlló. Gaudí mai va anar a París, diuen els tres investigadors. El 1910, al Grand Palais de la capital francesa, s’hi va organitzar una exposició d’arquitectura en què el comte Güell va aconseguir que dediquessin a l’arquitecte una sala pròpia, un fet excepcional. «No hi va voler anar perquè deia que la mentalitat francesa no entendria la seva arquitectura i preferia evitar conflictes», segella Peig.

Sí que és cert que la famosa escala voladissa de La Pedrera la va fer construir a una empresa que havia treballat amb Gustave Eiffel, «però per la solució estructural, no pas per imitació». «Quan treballava amb ferro, Gaudí no imitava res francès. El ferro li servia per materialitzar les seves idees», assenyala Peig. Fortuny afegeix que Gaudí va enviar al pavelló espanyol de l’Expo parisenca la vitrina per a la Guanteria Esteban Comella, dissenyada poc després de llicenciar-se.

Els coneixements sobre l’ús del ferro forjat són conseqüència, segons Tarragona, de la seva experiència al taller de caldereria del seu pare a Reus, on va aprendre l’ofici, cosa que «el va marcar», segons Fortuny.

En qualsevol cas, Gaudí va viatjar molt poc, tot i estar al dia de les innovacions europees a través de llibres, revistes, fotografies i intermediaris com el comte Güell.

Gaudí i la I Guerra Mundial

Al final de l’espectacle es relata com, en el context de la Primera Guerra Mundial, molts refugiats van arribar per mar a Barcelona. Alguns d’aquests, es diu, van treballar en la construcció de la Sagrada Família. «No hi ha documentació clara que ho confirmi», diu Peig perquè no existien contractes formals com en l’actualitat.

Josep Maria Tarragona sí que constata, a partir de documentació, que Gaudí va donar feina a dos refugiats com a guies turístics a la Sagrada Família: un pintor austríac i un músic català que tocava en una orquestra alemanya. «Va ser una actitud cristiana d’acolliment», assenyala el biògraf.