Fito Luri: «No puc escriure cançons que no siguin sinceres»

El músic reusenc Fito Luri ha presentat aquesta tardor Diari de llambordes (Kasba Music, 2020), el seu vuitè treball discogràfic que, segons el cantautor, «s’ha construït en la distància, des de Reus, Terrassa, Manresa, Vilanova i la Geltrú i Sant Quirze Safaja». El resultat és un viatge emocional guiat per la sinceritat i la quotidianitat. «És un treball on tracto l’amor sense cap mena de complexos. Sempre dic que l’amor és la revolució que ens cal, tot i que de vegades l’enfoquem amb certa recança i pudor», assegura.

‘Diari de llambordes’ és un retorn als seus orígens. En quin sentit?
En els últims discs, m’havia instal·lat molt en el que diem territori cantautor amb cançons a migtemps i més íntimes en l’àmbit sonor. Tot i que Diari de llambordes havia de ser així, el confinament va fer que tot canviés. Vaig començar a gravar-lo al setembre de l’any passat i l’enregistrament havia de continuar durant tot aquest any, però amb el confinament no vam poder seguir treballant. Llavors, el fet d’haver de treballar des de casa, amb bateries electròniques i que no pogués sorti al carrer, va fer que canviés la dinàmica del disc i l’energia.

Quin és el resultat?
Ha acabat sent un disc molt vital, molt energètic i molt rítmic. D’aquesta manera he tornat als orígens, quan vaig començar amb cançons més mogudes.

«El fet d’haver de treballar des de casa i que no pogués sortir va fer que canviés la dinàmica del disc i l’energia del projecte»

Què ha estat el més agradable de retrobar-se amb aquesta sonoritat?
L’energia, l’espontaneïtat i la força que et dóna. Les persones que han escoltat el disc em diuen que t’eleva bastant. A més, el fet d’estar tancats a casa ha fet que, sense voler-ho, seguís aquest camí. El disc s’ha fet des de Reus, Terrassa, Manresa, Vilanova i la Geltrú i Sant Quirze Safaja, és a dir, s’ha construït a la distància fins que vam poder anar als estudis del Marc Parrot. Llavors tot el que havíem fet a casa ho vam poder posar en comú.

El fet que aquesta preproducció i producció s’hagi fet des de casa, en quins aspectes ha canviat el disc respecte a la idea original?
Primer, el no treballar d’una manera acústica ha fet que la base sonés diferent. Això ha provocat que canviéssim de ritme i aquest canvi de patró i d’intensitat ha fet que l’harmonia que teníem pensada acabés sent una altra... I davant dels nostres ulls les cançons es van transformar cap a un territori en el qual ens sentim molt a gust. La pinzellada final del Marc Parrot també ha provocat aquest canvi.

Aquest vuitè treball discogràfic li ha permès trobar l’oxigen i la llibertat que amb altres àlbums no tenia. Com són cadascuna de les cançons?
En aquest disc m’he inspirat molt amb la quotidianitat. És un treball on tracto l’amor sense cap mena de complexos. Sempre dic que l’amor és la revolució que ens cal, tot i que de vegades l’enfoquem amb certa recança i pudor, és a dir, amb certa por que ens titllin de no aptes per a diabètics. Però en el fons l’amor és el que ho belluga tot. Si t’agrada la feina que fas, si t’agrada estar amb una persona o si t’agrada viatjar és perquè hi ha amor.

«L’amor és el que ho belluga tot. Si t’agrada la feina que fas, si t’agrada estar amb una persona o si t’agrada viatjar és perquè hi ha amor»

Haver escollit aquest títol per al disc també té la intenció de reflectir aquesta quotidianitat?
Exacte. La vida no deixa de ser un viatge i un recorregut i molts cops els fem per sobre de les llambordes, però també sobre el terra o sobre l’herba. Metafòricament intento dir que tot allò que vivim i les experiències formen part del nostre diari personal.

La primera cançó ‘Trampa mortal’ va servir per marcar aquest camí.
Sí, ja que parlo de l’amor sense temps, ni complexos ni cap mena de filtre.

S’ha sentit més sincer a l’hora de compondre?
La veritat és que sí, tot i que amb aquest aspecte sempre m’hi sento, perquè componc cançons sobre coses que visc, que em passen o veig. No puc escriure cançons que no siguin sinceres.

«La vida no deixa de ser un viatge i un recorregut i molts cops els fem per sobre de les llambordes, però també sobre la terra o sobre l’herba»

És fàcil sentir-se reflectit amb les cançons. 
Sí, per què les persones no som gaire diferents les unes de les altres i són coses que poden passar a tothom.

En el moment d’escriure sobre l’amor, es va fixar alguna línia vermella?
El disc no tindria cap sentit si hagués tingut línies vermelles. Crec que amb l’amor no te n’has d’estar de travessar barreres, però justament la gent se n’està i no acabem de viure el bé que hauríem de viure.