Recordant a la Neus del Fortuny

Pel seu interès i en record a Neus Miró, recollim l'emotiu article publicat aquest dimarts 28 de març pel comunicador Josep Baiges al seu blog "El Món de Reus". 

Quan em diuen de presentar algun acte mai tinc un no per ningú. I més quan es tracta de pujar a l’escenari de qualsevol teatre de la ciutat. M’hi sento còmode, molt a gust, com a casa. De ben segur hi ajuda la màgia d’aquests espais carregats d’història. Però també hi té molt a veure el suport que reps dels professionals que hi treballen. Molt bona gent disposada a confortar-te en tot el que necessitis en benefici de l’espectacle.

Curiosament tots ells són, també, de tracte fàcil i agraït. I sempre et regalen el seu millor somriure, ple de calidesa i bonhomia. Com el de la Neus Miró, coordinadora dels Serveis Tècnics d’escenari i manteniment del Consorci del Teatre Fortuny entre 1992 i 2003. Un somriure que no oblidarem mai. La Neus ens ha deixat durant aquestes últimes hores després d’afrontar, amb enorme enteresa, una greu malaltia.

D’ella en parlava tot just ahir arran de la colpidora dedicatòria que l’ex gerent del Fortuny, el Josep Maria Fargas, li va voler dedicar dissabte a la gala de cloenda del Roseta Mauri després de rebre el Premi d’Honor de la Fundació del teatre. El públic va correspondre aquell enorme detall amb un aplaudiment entusiasta dedicat a la Neus. En perspectiva, la càrrega emotiva d’aquesta successió de fets sembla feta expressament davant del trist desenllaç. Ahir el Fortuny perdia una de les seves professionals més abnegades en la més que centenària història del teatre.

La Neus Miró, la nostra Neus del Fortuny, ja feia temps que no treballava al Consorci. Concretament des del 2003. Aquell any tancava una fructífera etapa professional al coliseu reusenc que va coincidir amb l’intens període de reobertura de l’espai escènic. Més enllà de la seva innegable dedicació, també va deixar una petja que romandrà per sempre més en el record: la magnifica història del teatre escrita en col·laboració amb l’Albert Arnavat, el Joaquim Besora, el Xavier Amorós, el Ramon Gomis i el Pere Anguera. Gairebé res.

Aquell any la Neus canviava el Fortuny per un altre escenari, en aquest cas natural però tan o més màgic que el de la plaça Prim: el Montsant. Es convertia en la Directora del Parc Natural de la Serra d’aquest massís tan arrelat al nostre imaginari. Una responsabilitat on ha excel·lit en la defensa dels valors naturals, culturals i paisatgístics de la zona. “M’agradaria que la gent que viu al territori es sentís molt orgullosa del Parc de Montsant” explicava en una entrevista concedida al Priorat Diari l’any 2015. Una conversa que avui fa esborronar veient la il·lusió i l’entusiasme que hi posava en aquest projecte amarat de sentiment i d’amor vers la terra que la va veure nèixer.

L’adeu de la Neus, d’una persona tan jove i vital, tan entregada a la seva família i a la feina, és tristíssim. Costa trobar consol a tanta buidor. Però el millor homenatge que li podem retre, més enllà de posar en valor la seva impecable trajectòria vital i professional, és imitar el seu somriure, aquell que sempre ens va oferir de manera tan sincera i generosa.

Ho saben bé la seva gent. I ho saben bé dues de les seves millors amigues del Fortuny, la Dolors i la Rosa Mari. Elles segur que no deixaran mai de somriure. I més quan recordin la seva Neus, la nostra Neus, la del Fortuny.