Any 1934. Han finalitzat les obres del primer gran dipòsit d’aigua construït a Reus, que posarà fi al dèficit de subministrament d’aigua que arrossega la ciutat des del segle XIX. Soterrat davant de l’Institut Pere Mata, l’equipament continua en funcionament gairebé un segle després i està catalogat com a patrimoni arquitectònic de la ciutat. Tot i que la creença popular ha atribuït l’autoria a l’arquitecte modernista Pere Caselles, que havia estudiat la viabilitat d’un dipòsit en aquell mateix indret, el conegut com Dipòsit Vell va ser obra de Pere Domènech i Roura, fill de Domènech i Montaner.
L’arquitecte reusenc Anton Pàmies ho ha pogut acreditar consultant el projecte original conservat a l’Arxiu Municipal de Reus. A més, tant per les característiques arquitectòniques com per l’època en què va ser projectat, Pàmies descarta que el disseny del dipòsit pugui considerar-se modernista.
Pere Caselles, figura clau de l’arquitectura reusenca, va ser arquitecte municipal de la ciutat des de finals del segle 1891 fins al 1929. Abans de la seva jubilació, havia identificat la zona com l’emplaçament òptim, ja que es troba a la cota més alta del terme municipal. «Abans ja havia projectat els grups de filtratge de l’aigua de la Boca de la Mina —la principal font de subministrament fins aleshores—, i potser per això el dipòsit es coneixia col·loquialment com el dipòsit d’en Caselles», detalla al Diari Pàmies.
Antoni Sardà va prendre el relleu de Caselles i, de la mà de la Comissió de Foment, va impulsar un concurs públic per la construcció del nou dipòsit d’aigua. El projecte va ser adjudicat a l’empresari constructor Pau Bartolí i Pere Domènech. Havia substituït el seu pare en la direcció d’obra de diversos pavellons interiors de l’Institut Pere Mata. Més endavant va crear Casa Marco o el desaparegut cinema Kursaal.
Qui va assumir la direcció tècnica de les obres va ser Antoni Sardà, ja que Domènech i Roura residia a Barcelona. A més, va optar per donar feina als obrers reusencs en un context de crisi al sector de la construcció, en detriment d’una proposta d’una empresa barcelonina que plantejava executar l’obra amb formigó prefabricat. El pressupost del projecte va ser de 280.500 pessetes.
El disseny del dipòsit es basa en una estructura de pilars i paviment de formigó armat, distribuïda en dues sales simètriques. Per a la coberta es va fer ús de la tècnica de la volta catalana, formada per casquets esfèrics rebaixats que es recolzen sobre arcs de maó. Per evitar fissures provocades per la dilatació tèrmica, tota l’estructura es va recobrir amb una gruixuda capa de terra.
L’equipament té una capacitat total de 12.000 metres cúbics. Inicialment estava prevista una futura ampliació, però finalment es va optar per construir un nou dipòsit al costat, l’any 1971, de forma cilíndrica —més resistent a la pressió—, projectat per l’arquitecte municipal Antoni Pellicer.
Tot i l’ús del maó, material vinculat al modernisme, el disseny del dipòsit no presenta cap «llenguatge extern» propi d’aquest estil. «Domènech i Roura va fer la transició del modernisme del seu pare al noucentisme. Es va adaptar a les tendències classicistes que hi havia a Europa», detalla Pàmies.
Les obres de reparació i concentració es centraran en la solera, els revestiments i el drenatge del dipòsit, i no afectaran el subministrament d’aigua.
