«L’aventura va fer que tornés a sentir-me viu»

Volta a Menorca en caiac individual. Arran un accident, el gironí va perdre la vista, tot i que això no l’ha aturat pas. Amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat va venir a Reus

| Actualizado a 18 diciembre 2021 18:02
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El president de l’Associació Multicapacitats, Isaac Padrós, qui a més estudia Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat de Girona, va tenir un accident greu el 2014 i, entre altres seqüeles, va perdre la vista. Cinc anys després, va ser el primer invident del món a fer la volta a Menorca en caiac individual. Enguany, junt amb el seu guia Rai Puig, va ser el protagonista de l’acte institucional organitzat per la regidoria de Benestar Social de l’Ajuntament de Reus i les entitats que formen part del Consell Municipal de la Discapacitat amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Tots dos van ser els encarregats de presentar la versió breu del documental Kayak no límits, Menorca a cegues, que explica la seva aventura. Una experiència que qüestiona el fet que es parli de persones amb discapacitat.

Com va ser haver d’adaptar-se a viure sense veure?

Va ser molt dur. Amb molts moments d’inseguretat, incertesa, resignació i incomprensió de què estava passant. Recordo estar molt de temps enfadat amb el món, amb tothom i amb mi mateix. No estava bé enlloc. Sovint preferia desaparèixer i això em fa pensar en el fet d’adquirir una discapacitat psicosocial, és a dir, un problema de salut mental, tot i que temporal, pel procés traumàtic de perdre la visió entre altres coses.

Per sort, van aparèixer professionals que de mica en mica em van començar a ensenyar a viure a les fosques. És un procés llarg, dur, difícil i has de ser molt perseverant i exigent amb tu mateix.

Per què va voler fer la volta a Menorca en caiac?

Em vaig plantejar la pregunta al revés. Vaig pensar i... Per què no? És a dir, per què les persones amb discapacitat no podem plantejar-nos reptes que mai s’han fet abans o que socialment es dona per fet que no farem mai? La feina més gran i més important va ser estudiar bé els possibles riscos per minimitzar-los amb diferents mètodes per afrontar-los. L’aventura va fer que tornés a sentir-me viu.

Quines sensacions van aparèixer mentre feia la travessa pel mar?

La sensació que més presència va fer va ser la de posar els meus sentits al límit constantment. És a dir, intentar esbrinar quin ritme ballava el moviment del mar. També, amb l’oïda, centrar-me en la veu i les indicacions d’en Rai, més enllà d’altres sons, com el vent, el so de l’aigua en moviment o xocant amb les roques o el caiac, el so d’altres embarcacions o d’alguna au marina. A més a més, amb el tacte, més enllà de refrescar-me.

Hi havia vegades que en Rai em deia que no posés les mans a l’aigua per què estava farcit de meduses. Recordo que una vegada em vaig esquitxar i, sense poder deixar anar la pala, em va començar a regalimar alguna cosa pel braç, i és clar, no sabia si era una gota d’aigua o el tentacle d’una medusa que em relliscava braç avall. Sens dubte, va ser una barreja d’estímuls increïble.

Era una medusa? Us en va picar alguna?

En aquest cas concret era una gota d’aigua. Tot i que pel fet de no saber-ho, de no veure-ho i del record de les advertències del Rai de la presència de meduses vaig arribar a creure que podia ser una medusa i... és angoixant! I sí que em van picar. Va ser un migdia fent un bany en una platja una estona abans de dinar. Va ser curiós, perquè va ser en Rai qui em va dir que m’havien picat, ja que em van picar a la cama dreta i no ho vaig sentir. A la part dreta del cos tinc el tacte i la sensibilitat alterada i sento menys les temperatures, les cremades, els cops, les ferides, les picades, el contacte, etc. És una altra conseqüència de l’accident.

Com és la relació amb el Rai Puig, el seu guia, abans, durant i després d’aquesta aventura?

Podríem dir que la relació es va intensificar exponencialment. En Rai s’ha convertit en una amistat única. No tinc cap amic com ell. Molta intensitat en poc temps. Al principi el «veia» com el meu mestre, la persona que m’ajudaria a fer-ho possible. I els seus consells i comentaris eren dignes de posar-hi màxima atenció. Fins i tot, recordo que durant l’entrenament em deia que aprenia de pressa perquè em limitava a fer el que deia i no a imitar els seus moviments. És clar, moltes persones que no hi veiem ens centrem a fer el que es diu i no podem fer allò que fan algunes persones que sí que hi veuen de no escoltar i intentar imitar allò que veuen, sense posar atenció a les indicacions per veu.

Durant l’aventura, la nostra relació va anar de menys a molt més, per la intensitat i per l’atenció plena que en Rai tenia sobre mi. Ell diu que va fer un màster intensiu d’esport adaptat. Crec que va ser així, ja que la compenetració i l’atenció no era només quan estàvem a l’aigua sinó també quan arribàvem a la platja per dinar, sopar, dormir, etc. Puc dir que amb en Rai ens coneixem molt bé i ens uneix quelcom que no em passa amb ningú més. Ell ha viscut i conviscut amb la meva millor i pitjor versió.

Què va significar per a vostè assolir aquest repte?

Doncs en el moment no ets conscient del que has fet. Amb el temps, amb perspectiva, analitzes l’aventura i tens més clars els riscos i el que suposa haver trencat, d’alguna manera, una altra barrera mental social. El fet de demostrar que les persones amb discapacitat podem fer moltes coses que socialment es dona per fet que són impossibles de fer per les persones amb discapacitat. Hi ha molts exemples al món i Kayak no limits, Menorca a cegues n’és un més. Això si, ben estudiat, amb suport, amb professionals i sabent explicar molt bé què i quan necessitem quelcom.

Té pensat algun altre desafiament?

Bé, el nou desafiament és procurar ser bon pare. Fa uns deu mesos va néixer l’Anna i treballar per ser bon pare i cuidar-la molt crec que és el repte més intens i preciós que es pot tenir. Amb ella he après que significa amor incondicional.

Més enllà de la universitat, amb en Rai sempre parlem de possibles nous reptes i, amb el temps, alguna en tornarem a fer.

Què li diria a una persona que desitja fer quelcom i no s’atreveix a fer-ho?

Li diria que ho ha de fer perquè li ve de gust, per gaudir-ho, per sentir-se viu i que ho faci amb professionals, amb suport i amb il•lusió. La sensació d’aconseguir quelcom que fins al moment no ha fet ningú en les mateixes condicions és increïblement enriquidora en molts sentits.

De fet, en el meu cas, vaig tornar diferent de Menorca. Vaig arribar més fort mentalment de quan vaig marxar. D’alguna manera, un repte alimenta la confiança en un mateix i et fa creure en tu.

Comentarios
Multimedia Diari