L’estat d’emprenyament i els piquets insospitats

Aquests dies abunda la literatura periodística sobre l’estat d’emprenyament que s’estén pel país. L’augment dels preus de l’electricitat, el gas i el petroli provoca una espiral inflacionària d’efectes imprevisibles. La vaga dels transportistes ha tensat la cadena de subministraments fins a frenar la producció d’algunes indústries i amenaçar de desabastiment la distribució alimentària. Els mestres protesten, els pagesos s’arruïnen, els defensors del poble saharià s’esgarrifen, els independentistes es desesperen...

No estava al radar de quasi ningú que passats els moments més crítics de la pandèmia, Europa hagués d’enfrontar-se a una altra catàstrofe com la guerra d’Ucraïna, que no només posa en dubte la recuperació econòmica sinó també la pau mundial.

De fet, un repàs a la gran hemeroteca d’internet ens recorda que l’estat d’emprenyament, en les seves diverses casuístiques, ja fa més d’una dècada que es va instal·lar entre nosaltres, tant als carrers com als escons dels parlaments. La política, la justícia, la successió de crisis econòmiques i emergències socials i les disrupcions en tots els àmbits han creat una enorme bossa de ciutadans emprenyats, el vot dels quals està molt cobejat.

El polvorí

Evidentment, els que tenen més difícil capitalitzar-lo són els governants, amb la qual cosa intenten anar amb peus de plom per no alimentar la fera. Així, aquesta mateixa setmana hem vist un partit com JuntsxCat ser capaç de dir una cosa i l’endemà la contrària en matèria lingüística si les xarxes s’incendien. O com el president de la Generalitat no té cap recança en anul·lar la recepció oficial a l’Ajuntament de Reus per no haver-se de trobar-se a la plaça del Mercadal amb grups d’indignats per temes diversos, com els opositors al projecte de Hard Rock Entertainment World a Salou i Vila-seca.

Que entre els convocants a escridassar Pere Aragonès hi hagués la CUP, partit que el va fer president amb els seus vots, ajuda a entendre perquè la política catalana es mou en la inanitat des de fa anys.

Però el veritable polvorí de la indignació està entre els que no surten a manifestar-se, però pateixen les conseqüències de les retallades a la sanitat pública, de la insuficiència del calendari escolar, de les pujades generalitzades de preus... Tot i afectar tothom, els economistes consideren la inflació com l’impost dels pobres, pel seu efecte sagnant sobre la cistella de la compra de les famílies amb salaris més baixos.

Enmig d’aquest estat de coses, el menys recomanable és fer empipar el ciutadà amb angúnies afegides perfectament evitables, com les provocades per l’Ajuntament de Reus aquesta setmana.

Dilluns van començar les llargament esperades obres d’arranjament del pont sota la via del barri Gaudí, que obliguen a tallar-lo al trànsit durant quatre mesos. Al quedar inutilitzat un dels principals accessos a l’avinguda dels Països Catalans i la carretera d’Alcolea, la circulació va augmentar considerablement al voltant de la plaça Joan Rebull, principal via alternativa, i en passos secundaris com el petit pont sota la via del carrer Joan Busquets Crusat.

Paral·lelament, el 17 de març va començar l’asfaltat de set trams del nucli urbà. El corresponent als carrils de baixada del passeig Sunyer, entre la plaça Joan Rebull i l’avinguda Prat de la Riba, es va programar per dimecres i dijous passats, quan el pont del barri Gaudí ja estava tallat. D’aquesta manera, quedava barrada una altra de les sortides de la ciutat en direcció a Països Catalans, amb l’agreujant que el trànsit procedent de Prat de la Riba es desviava cap a la plaça Joan Rebull, que tenia bloquejada la sortida cap als passejos.

La conseqüència va ser que les cues a les hores de més trànsit s’estenien cap a la plaça de la Llibertat i el carrer de l’Amargura i arribaven fins a l’altre costat de la ciutat. Podríem dir que l’Ajuntament ha exercit de piquet i ha provocat més problemes de mobilitat que la vaga del transport.

Com que ambdues actuacions estaven previstes en les dates esmentades i han estat àmpliament anunciades i publicitades, no es pot atribuir el desajust a una desafortunada coincidència.

Als seus temps gloriosos, el periodista radiofònic José María García, ho hauria qualificat de premeditació i traïdoria, segons una de les seves expressions més recordades. Jo no diria tant, però com que el pla d’asfaltat l’executa la regidoria de Via Pública i la reforma del pont del barri Gaudí la d’Urbanisme, cal concloure que la coordinació dins l’Ajuntament és millorable.