Òscar Rodríguez: 'En el futbol americà sempre ets part d'un tot'

Òscar Rodríguez (H. de Llobregat, 1979) juga als Reus Imperials, que enguany competiran per segon cop consecutiu en la màxima categoria del futbol americà estatal. Va iniciar-se de ben jove, i de quarterback. Ell repartia el joc, guiava l’equip. Ara, amb més experiència, s’ocupa de protegir la brúixola dels Imperials. L’aposta pels fitxatges americans i fer pinya ‘garanteix l’èxit’, diu.

- El més típic és escollir futbol o bàsquet. Com és que es va decantar pel futbol americà?

- Va ser per casualitat i vaig començar força jove. Amb 13 anys, el meu company Juan Pere Bejarano em va voler convèncer i vaig accedir. Em va encantar. Vaig aprendre que en el futbol americà sempre ets part d’un tot.

- Ha estat en tres equips diferents, els Eagles de Vilafranca, els Pioners i els Reus Imperials. Amb quin es va identificar més?

- Diria que amb tots en determinats moments de la meva trajectòria. Als Eagles de Vilafranca vaig entrar per primer cop als 13 anys. Em va servir de molt, perquè vaig entrenar molt dur i al cap de dos anys vam jugar a la Lliga Catalana Junio,r on vaig tastar què era l’esport.

- I en arribar als Pioners?

- Allà em vaig exigir molt més. La filosofia d’equip sempre és diferent, tenen una idiosincràsia determinada segons la lliga i la categoria en què es troben, però el què és comú és la unió. Una cosa és clara: si l’equip vol escalar categories, sempre hi haurà més implicació. Pel que fa als Imperials, vaig entrar al club la temporada 1997/1998 i sóc aquí des de llavors amb l’excepció de tres temporades en les quals vaig estar als Pioners (entre 2009 i 2011) i als Eagles (2012).

- I això?

- En els últims anys a l’equip sènior dels Imperials ens vam trobar amb molts canvis de reglamentació. Estàvem acostumats a jugar amb onze homes, i de cop ens van dir que el màxim serien nou. Jo volia seguir jugant en equips d’onze jugadors...

-Però va acabar tornant...

- Hi va tenir molta a veure el coach, en Bart Iaccarino. Ell volia pujar de categoria i, a més, vam poder tornar als equips d’onze homes. Afegir un perfil així enforteix molt l’equip, ens ensenya a superar-nos i a motivar-nos.... Creixem tombant objectius.

- Un jugador de futbol americà pot variar la seva ubicació al camp durant la temporada?

- Jo vaig començar de quarterback, era el que enviava la pilota als receptors. És una posició que requereix una gran implicació dins i fora del camp, específica i absorbent. Hi ha molta pressió. Amb el temps, vaig demanar un canvi de posició al coach, perquè no podia dedicar-m’hi tot el temps que caldria. Tenia moltes més responsabilitats fora del camp.

- I llavors va canviar...

- A mig ofensiu, sí. Ara protegeixo el quarterback i, per sort, em puc combinar la feina, la família... Treballar, segueixes treballant. I és que el gran rival dels Imperials som nosaltres mateixos. Si no es dedica prou temps a l’entrenament, tot l’equip en pot sortir perjudicat. Per això, l’staff se centra en què els jugadors ens preparem a fons al gimnàs i amb els entrenaments al camp. Tot passa per fer pinya i que trobem l’espai i el temps per poder dedicar a l’equip.

- Quina va ser la clau per aconseguir la permanència, l’any passat?

- Hi va haver molts bons fitxatges. La gran clau, no obstant això, és que es va recuperar el sentiment de grup, d’equip. Les noves arribades han estat enriquidores. Hi ha molta qualitat, ara. Arriben dels Estats Units. D’ells n’aprenem molt.

- Hi ha diferència entre autòctons i americans, doncs?

- Sí. Els americans s’hi dediquen tota la vida, des de petits i per complet. Allà hi ha beques i s’ho poden permetre. Quan vénen aquí es dediquen a estudiar, a fer turisme i a jugar amb nosaltres. Nosaltres ho hem de combinar tot amb la feina, no tenim les seves oportunitats. L’esport, als Estats Units, és un trampolí.

- L’esport es valora més allà?

- Sí, almenys si parlem de futbol americà. Hi ha una gran estructura i es potencia des de les universitats.A casa nostra és un món força més amateur.