Àngels Vinuesa: «Amb un minut puc explicar una història sencera»

Àngels Vinuesa Fernández (Barcelona, 1957) es va jubilar a l’octubre de l’any passat, després de més de quaranta anys dedicada al sector sanitari, com a infermera en hospitals i en Centres d’Atenció Primària. De fet, al CAP Horts de Miró de Reus ha exercit durant 23 anys, temps en el que ha liderat el programa ‘Pas a Pas’, destinat a incentivar un estil de vida més actiu entre els pacients mitjançant caminades per la ciutat, i que alhora permetien als participants descobrir el patrimoni cultural de la capital del Baix Camp. Ara, es dedica plenament a la seva gran passió: l’escriptura. De fet, es troba a les portes de publicar la seva quarta novel·la. A més, diàriament comparteix microrelats a través d’Instagram (@angelsvinuesafernandez). Per aquesta reusenca d’acollida «escriure és una feina com una altra».

Al seu perfil d’Instragram es descriu com a narradora d’històries. Quines li agrada explicar?

M’agrada explicar històries condensades en el gènere literari del microrelat. Són històries senceres perquè tenen un inici, un desenvolupament i un final amb un gir inesperat. En aquest sentit, he fet un curs sobre el mètode MAPEA –amb el Roger Domingo– per escriure una novel·la. En la formació, ens van proposar identificar un nínxol de lectors i vaig pensar a escriure microrelats a les xarxes socials.

Què tenen d’especial?

Es llegeixen amb un minut i han tingut molt d’èxit. Tinc uns 2.500 seguidors de tot el món. A vegades explico històries reals i d’altres inventades, de temes diferents.

Quines històries explica a través de les xarxes socials?

Amb un minut puc explicar una història sencera amb poques paraules, i amb un o dos personatges. Una de les últimes és sobre els infiltrats en organitzacions terroristes.

Però un microrelat no s’escriu amb un minut.

Ni que siguin poques paraules, hi ha tota una base de documentació molt important perquè no es pot expressar un ofici com la tanatopràxia sense haver-te documentat prèviament. Després, la ploma de l’escriptora fa la resta de la feina.

Com és la seva ploma?

És costumista, molt realista i, de vegades, una mica irònica. Fa molts anys que escric i tinc publicats diversos llibres Seres de Luz, basat en un mèdium de Reus; Hologram@.com, que parla de les relacions virtuals; Mirsada Kuckovic, la voz de los inocentes, que explica la història d’una infermera que va estar a la guerra de Kosovo. I ara, després del curs que vaig fer, tinc una altra novel·la que, si tot va bé, es publicarà a la primavera i que tractarà de la Cuba colonial. A més, sempre he sigut una persona metòdica i perseverant, tant a la feina com en l’escriptura.

Ser metòdica l’ajuda a tenir més seguretat quan escriu?

Sí. Ara que estic més bolcada en aquesta faceta. Tinc més temps i experiència, i ser metòdica m’ajuda molt. Per a mi, escriure és una feina com una altra. M’he de posar davant de l’ordinador cada dia, unes hores determinades i fer les coses ben fetes, ja que a les xarxes no pots publicar qualsevol cosa, sinó que les històries han de tenir una consistència perquè els lectors i lectores virtuals et segueixin. Per això, la nit anterior faig un Stories –que és com una mini pel·lícula– per anunciar el relat. L’endemà, al matí, comparteixo un altre Stories indicant de què tractarà el relat, donant pistes, i per últim a les quatre de la tarda publico el microrelat, que té 24 hores de vida.

També escriu anticontes.

Explico contes tradicionals, però donant un gir a la història d’una manera còmica, com que la protagonista de la Ventafocs sigui la bruixa. Com que els microrelats moltes vegades són històries dramàtiques, aprofito els anticontes per fer riure.

D’on li bé aquesta fascinació per l’escriptura?

Vaig començar de molt jove perquè sóc una persona molt observadora. Precisament, al Diari de Tarragona vaig publicar durant tot un estiu les Històries del Mare Nostrum, que eren les d’una dona que anava a la platja, i que explicaven coses quotidianes a través de personatges de la vida real. També he col·laborat amb cròniques d’esports. Ara, em puc dedicar més a l’escriptura.

Durant molts anys ha compaginat aquesta passió amb la seva feina com a infermera.

Sempre he tingut un moment per escriure i per llegir. De fet, diuen que per ser un bon escriptor has de llegir molt. De totes maneres, des de fa catorze anys que tinc un blog (angelsvinuesa.blogspot.com), on publico històries més llargues sobre l’actualitat.

Com a infermera, va ser la impulsora del programa ‘Pas a Pas’.

Tot va començar al barri Sant Josep Obrer de Reus, amb la infermera Aurora Reina i la doctora Garcia. Elles van començar a fer un petit programa per caminar amb els pacients. Després, la iniciativa es va traslladar a tota la ciutat, de la mà de la infermera Roser Pedret i amb altres infermeres, i va néixer el programa ‘Pas a Pas’. La iniciativa no consistia només a caminar sinó que tenia una faceta educativa i social, és a dir, a part de caminar dues vegades a la setmana, també fèiem visites culturals a museus, a totes les institucions de Reus, etc. El programa durava un any. A partir d’aquí es va crear un grup científic per examinar els beneficis per als pacients i cada any s’analitzava si millorava la hipertensió, la diabetis, l’autoestima... I estadísticament els resultats mostraven que el programa ‘Pas a Pas’ era molt beneficiós, i durant catorze anys s’ha fet a tots els CAP de Reus amb la col·laboració de l’Ajuntament.

Quin destacaria com l’assoliment més important del programa?

Que va contribuir a introduir l’activitat física, no com un fet aïllat, sinó per a tota la vida.