Els motors necessaris perquè Tarragona rebi l'impuls que necessita

L’interior condiciona l’exterior, i a la inversa. Aquesta relació constant, gairebé simbiòtica, explica per què cap territori que aspiri a fer un salt pot fer-ho des d’un sol front. Habitatge, mobilitat, energia, aigua, talent, tecnologia... actuen com un engranatge que només rutlla quan totes les peces s’activen al mateix temps i en la mateixa direcció. El Govern n’és conscient, com va recordar el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, durant la jornada 'Catalunya lidera, Tarragona impulsa', organitzada pel Diari, i el territori ho va reafirmar.

En matèria energètica, la diagnosi és clara: "Hi ha una xarxa de transport robusta i segura", reconeixia Trinidad Sala, delegada regional nord-est de Redeia. No és suficient: el repte actual és "la integració de les renovables" en una planificació que ha d’evolucionar en eficiència i agilitat. 

Tarragona concentra la meitat de les inversions actuals de Redeia, però el futur industrial exigirà més. El pol petroquímic haurà de multiplicar per quatre l’energia que consumeix el 2030 i per sis si vol assolir la neutralitat climàtica.

I aquesta energia necessita aigua. "Sempre és necessària i imprescindible, estiguin els pantans plens o no", insistia Marc Fargas, conseller delegat d’Aitasa. Va denunciar la manca de suport públic per a la reutilització industrial i les "traves" fiscals. Per això defensa l’ampliació de la planta de regeneració, que permetria cobrir el 40% de les necessitats hídriques anuals del pol petroquímic. Un projecte que, va remarcar, millora la sostenibilitat i la competitivitat.

Dos conceptes –competitivitat i sostenibilitat– que avui ballen sobre una corda fluixa. Eduardo Sañudo, vicepresident de l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona, va batejar el paisatge com "la tempesta perfecta": Energia cara, regulació cara, competència ferotge i poca protecció del producte propi. 

Un còctel que amenaça els fonaments del sector. "El 40% de la producció d’etilè a Europa està en risc", va alertar, mirant directament cap als dos crackers tarragonins. Però hi ha un bri d’optimisme gràcies al pla específic que Brussel·les albira.

Tot i que també cal baixar al terreny. I aquí va intervenir el president i director general de l’empresa H&T Presspart, Thomas Portune: "Els inversors busquen sòl disponible i a un preu raonable". "A Tarragona, no hem arribat ni de bon tros al nostre màxim potencial, i necessitem un marc perquè la indústria prosperi", va afegir.

Però l’energia i el sòl no serveixen de gaire sense les persones. Aquí entra el talent, sovint format al territori però fugisser. "En els últims anys, la Universitat Rovira i Virgili ha format 10.000 enginyers. Cal intentar que es quedin", advertia Sergi Novo, gerent del Clúster TIC Catalunya Sud. 

Una idea que el rector de la URV, Josep Pallarès, va completar: per retenir talent cal mobilitat fàcil, habitatge i bones connexions: "Imaginem un futur en què un treballador del Campus Bellissens pugui triar com va al Campus Catalunya", proposava.

Hi sorgeix el tramvia, que preveu jugar un paper capital també per a qui visita Tarragona. "La mobilitat és el primer amb què es troben els turistes", va recordar Francesc Pintado, president de l’Associació d’Empreses d’Hostaleria de la Província de Tarragona (AEHT).

Altres arriben per una AP-7 que encalla o per un aeroport que vol reforçar-se gràcies a la intermodalitat. El seu director, Juan Crespo, en va sintetitzar l’objectiu: "Que els passatgers arribin al destí de la forma més ràpida". Mobilitat per als residents, però també per a un turisme que vol diversificar-se i desestacionalitzar-se.

El Monestir de Poblet o la Tarraco romana poden formar part d’aquest turisme urbà que es pretén. La presidenta de la Cambra de Comerç de Tarragona, Laura Roigé, va afegir al debat el Hard Rock, que ara mateix no hi és ni se l’espera: "Molts destins el voldrien –advertia Pintado– i per motius polítics estem on estem".

Per sobre de tot, els ponents van compartir una convicció: Tarragona ha de creure’s el seu potencial per transmetre’l i activar-lo. Només així es podran encendre els motors que exigirà el territori. En aquest equilibri, fràgil però imprescindible, Tarragona es juga la seva pròxima embranzida.