25 anys vetllant per la Festa

La Comissió Assessora del Seguici Popular, amb motiu dels seus 25 anys, és la protagonista enguany de la figura del Perpetuador de les Festes. En concret, rebran aquest reconeixement les tres persones que han format part ininterrompudament d’aquest òrgan consultiu encarregat de vetllar per la qualitat i la integritat del protocol festiu tarragoní.

Es tracta de Josep Maria Sabaté, Francesc Barriach i Salvador Fà. Tots ells formen part de la comissió en qualitat d’assessors (altres membres ho són com a representants de les entitats, o com a funcionaris municipals o com a representants dels grups polítics municipals, per exemple). En el seu cas, van ser convidats a participar pel seu especial coneixement de la Festa.

«Tenint en compte que la festa de Santa Tecla començava ja a reviure amb un model vilafranquí, es va decidir que a Tarragona s’havia d’estructurar i organitzar», explica Sabaté. Per això l’Ajuntament, l’any 1989 i encara amb Josep Maria Recasens com a alcalde, va iniciar el procés que, ja el 1991, derivaria en la primera reunió de la comissió. «El 1991 ja es va aprovar un primer protocol de la Festa, que va ser el primer protocol d’una festa major a tota Catalunya», recorden.

Han estat 25 anys «intentant mantenir un nivell i una estructura, acontentant qui es podia acontentar, fins als nostres dies», explica Sabaté, i afegeix: «El mèrit no el tenim nosaltres, sinó els que van començar i els que han col·laborat durant tots aquests anys».

Salvador Fà, per la seva banda, matisa: «Segurament avui seríem quatre perpetuadors, si la malaltia no ens hagués pres el Jaume Guasch, perquè ell també havia estat membre de la comissió des del seu inici. No ho saps mai, però segurament que ell també seria avui aquí».

El mateix Sabaté reconeix que ells tres són «un cigró a la sabata dels polítics». «Som els punyeters. Sabe más el diablo por viejo que por diablo. A vegades tothom estava d’acord i érem nosaltres els qui vèiem algun inconvenient», explica.

Desenes d’anècdotes

D’anècdotes en recorden moltes, com quan es va demanar la incorporació al seguici «d’un ball d’espases que estava més o menys referenciat històricament, però que era escabellat». Barriach també recorda que «al Griu, per exemple, quan primer es va demanar la seva incorporació, se li van exigir una sèrie de modificacions o millores». «O la Víbria, que es va demanar que es tornés a pintar quan només faltaven dues setmanes per l’estrena, perquè els colors que li havien posat inicialment no coincidien amb el criteri de la comissió», afegeix Fà.