Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

"Als catalans ens fa por criticar el Millet perquè coincidim amb 'La Razón'"

Entrevista a Toni Soler, periodista i actor. Dimecres va arribar a Tarragona per presentar la nova i primera revista de Minoria Absoluta, 'El Món d'Ahir'

Carlos Domènech Goñi

Whatsapp
Dimecres va arribar a Tarragona per presentar la nova i primera revista de Minoria Absoluta, 'El Món d´Ahir'.

Dimecres va arribar a Tarragona per presentar la nova i primera revista de Minoria Absoluta, 'El Món d´Ahir'.

Nascut a Figueres el 4 de juny de 1965, Toni Soler fa 11 anys que dirigeix programes com ‘Polònia’ o ‘Crackòvia’, de TV3. Dimecres va arribar a Tarragona per presentar la nova i primera revista de Minoria Absoluta, ‘El Món d’Ahir’. La seva productora no deixa de créixer des de l’any 2009, fundada per Soler i altres companys.

Dimecres va presentar a Tarragona la seva nova revista, ‘El Món d’Ahir’. S’endinsa en el periodisme, la literatura i la història, oi?

– No és una llista, perquè es podria dir que és història i periodisme i literatura, però no. És un intent de fer un híbrid.

– Quina és la base?

– La història. Volem agafar escriptors que ens agraden i demanar-los que escriguin sobre història però sense deixar de ser autors. Per això el subtítol es Història d’Autor.

– Quin enfocament té?

– És una revista pensada per ser llegida, no pensada amb ànim acadèmic o divulgatiu. Són textos evocadors, pensats perquè agradin a la gent que vol saber d’història o que li agrada gaudir d’una bona narrativa.

– Hi ha gaire gent amb aquests gustos?

– Penso que omple un cert buit. Hi ha revistes d’història d’àmbit divulgatiu o acadèmic, però aquesta revista, pel seu format, intenta complementar l’oferta.

– N’hi havia poca, d’oferta?

– La no-ficció en català té una oferta limitada, per això intentem satisfer les necessitats d’aquest públic.

– S’havia detectat aquest buit?

– No, era un buit interior propi (riu). M’agrada molt la història i llegir, però a vegades trobo llibres d’història que són molt espessos.

– I com va trobar la solució?

– Llegint a l’Stefan Zweig, autor homenatjat, vaig pensar: això m’agrada, una persona que escriu com els àngels i m’explica la vida de la Maria Antonieta. Volíem reivindicar aquest gènere i fer-ho amb bones plomes que divaguessin sobre la història.

– Bones plomes catalanes?

– No. Volem grans noms catalans, espanyols i internacionals.

– Però la revista és en català. Traduiran els textos?

– No ens volem privar de cap bon text al qual tinguem accés. I com tots els catalans tenim la sort de poder llegir en castellà, si tenim bons autors en castellà al nostre abast, doncs millor. Seria absurd traduir-los.

– Escollir qui ha d’escriure és tot un luxe.

– Sí. El primer que fem és pensar una alineació, com el Barça. Quinze noms que ens agradarien. I propers a la història, al periodisme, o a la literatura. I de procedència, gèneres i generacions diverses.

– I després, què els diu?

– Els preguem que no escriguin sobre el segle XX, perquè tots ho demanen. Agraïm quan algú vol escriure sobre la pesta negra o la Grècia clàssica.

– Volen diversitat.

– Exacte. La gràcia de la història és el fil conductor. Si expliques dues històries que han passat amb 1.500 anys de diferència veus la profunditat del temps. I això és el que busquem i el que agrada.

– Donar un cop d’ull a la història ajuda a comprendre el present?

– Depèn. La història és tan interessant per la continuïtat que mostra com per l’adaptació dels humans i la capacitat de canviar.

– Què és el que més li agrada?

– Llegir històries d’amor de l’Imperi Romà i veure que ells també eren gelosos, com nosaltres. I en canvi, després, llegir que al circ es mataven i la gent aplaudia. Som iguals i diferents i és interessant apreciar tots els matisos.

– ‘El Món d’Ahir’ és la primera revista de Minoria Absoluta. La productora va començar el 2009 i no para de créixer. Quin és el secret per triomfar en temps difícils?

– El Polònia. És un programa de televisió que ha complert 11 anys, i això és un miracle. Ara per sort hem crescut prou i ens hem diversificat, però fa uns anys era l’únic manteniment.

– I per què va decidir fer la revista?

– Podríem dir que és un caprici.

– Els capricis només es poden permetre si les coses van bé, o no?

– Els capricis me’ls puc permetre, però un cert temps. Si la revista no es consolida, la tancarem. Jo no vull mantenir una revista a base de subvencions o de perdre diners. Però espero que no passi, crec que ha tingut una bona acollida.

– Cal una perspectiva concreta del món per fer un programa com el ‘Polònia’?

– Al contrari. Has de ser flexible. No t’has de lligar a cap concepte ni a cap manera de fer. Hi ha un públic molt variable, un client, una cadena de televisió amb interessos...

– Però el ‘Polònia’ té un format consolidat.

– Sí. Després de tants anys, té unes característiques pròpies que s’han convertit en un valor. La gent no acceptaria que hi hagués canvis en el format. És un clàssic al cap i a la fi.

– Com es fan 40 programes d’humor polític en un any?

– Amb un equip professional, uns guionistes amb talent i uns actors excepcionals. També cal tenir una visió industrial.

– Fa 11 anys que fan riure la gent amb els polítics com a protagonistes. Mai han rebut pressions?

– Directes no. La casa, TV3, és una mica pesada perquè vol protegir-se a ella mateixa.

– Quan es protegeix?

– Si parlem de La Marató, de la competència (RAC 1), aleshores es posa una mica nerviosa. En canvi, ens ha protegit molt de les pressions que segur han rebut dels polítics durant aquests 11 anys.

– Cap polític de renom ha fet crítiques directes?

– Tinc 51 anys. A la classe política catalana me la conec una mica, tinc bona relació amb alguns.... Tothom tendeix a dir: «com et passes amb mi», però res més. Fins aquí ho accepto tot.

– Té la postura molt clara.

– Hem d’estar atents al que pensa el públic i els polítics. Si algú ens diu que el programa es decanta massa cap a una banda o una altra, no podem tapar-nos les orelles. Hem d’escoltar.

– I algú s’ha queixat perquè surt massa poc?

– Fins aquest punt no, però algun comentari en aquesta línia sí que l’he sentit. Però també et dic: la gent s’imagina grans conspiracions i hem viscut bastant bé durant aquests 11 anys.

– Es viu millor mirant el món des de l’humor?

– Uf, és complicat. Per una banda, quan vaig començar a fer Polònia, vaig posar-me en una fase completament apolítica. Volia ser un bon director i no volia tenir opinions polítiques pròpies.

– I 11 anys més tard, ha canviat de postura?

– Han anat passant els anys i pensava: ei, que jo també vull dir la meva. Intento dir el que penso però sense que això interfereixi amb el Polònia.

– I què en pensa dels polítics?

– La meva opinió sobre els polítics en algunes coses ha empitjorat però en d’altres no.

– En quines no?

– Si et dediques a l’humor saps molt bé que la capacitat d’enfadar-se de la gent és molt alta, i en canvi els polítics ho aguanten tot (riu).

– Deuen estar acostumats.

– És normal que la gent s’hagi desencantat amb els episodis de corrupció que portem veient en els darrers anys.

– L’humor canvia segons les necessitats dels ciutadans?

– La gent vol riure sempre, les situacions gracioses totes s’assemblen entre elles. Està molt definit què fa gràcia i què no.

– És més fàcil fer humor en situacions de crisi?

– Fer humor sempre és difícil. L’únic que passa és que en temps de corrupció, de crisi i d’escàndols tens més materials. L’humor té una funció més terapèutica en aquest context.

– Amb ‘Polònia’ han viscut èpoques molt diferents.

– Sí. Amb Montilla de president ens inventàvem què passaria si haguéssim trobat petroli a Catalunya o si El Corte Inglés ens hagués comprat. Era molt imaginatiu. Ara tenim més teca.

– On són els límits?

– El límit el poses tu, que ets la persona encarregada de fixar el criteri. També l’espectador mirant-ho o no. I per descomptat el sentit comú: si fas una broma i la meitat del públic s’ofèn, t’adones que allò no funciona, que no hem vingut aquí per això.

– Sempre cal tenir present el públic.

– A veure, tot és relatiu. Si la broma és molt divertida, es pot ofendre qui vulgui, però la broma l’hem de fer (riu). Els límits estan en moviment continu. Però, per descomptat, les desgràcies personals no fan gràcia.

– Vostè es pot riure de la seva pròpia ideologia?

– Sí, i tant. M’agrada riure. El rotllo indepe fa molta gràcia. L’Assemblea, tot allò, és supercòmic.

– A d’altres no els fa tanta gràcia...

– L’important és que per part meva, riure d’una cosa, no significa treure-li importància, ni valor, ni certesa. I això és el que em diferencia de molta altra gent que veu l’humor com una cosa maligna.

– Una cosa és humor i l’altra política.

– Són dos nivells separats. Jo sóc independentista, i que la independència faci riure, no li treu valor a la idea en si. Quan ric de l’independentisme no m’estic sacrificant, no em costa, és collonut.

– Escrivia l’altre dia a l’‘Ara’ que als catalans els costa avergonyir-se del cas Millet.

– La democràcia més adulta, Gran Bretanya, destaca pel seu sentit de l’humor. L’humor no pot erosionar res. Espanya és una democràcia més feble, una monarquia feble, i les bromes sobre la monarquia els fan por perquè pensen que els debiliten.

– I Catalunya?

– Som un país feble perquè no som un estat i el sentiment d’identitat és molt variat. Qualsevol cosa la pot fer trontollar. Si tu ets anglès i et vols cagar en Churchill, no et fa ser menys anglès. En canvi, si a Catalunya t’avergonyeixes del Millet, sembla que estiguis posant en perill la independència.

– Riure’s o avergonyir-se d’una cosa demostra maduresa?

– L’humor el veig més innocu, però podria assemblar-se en cert punt. Sembla que, si fas alguna cosa malament, pots erosionar la base. I això no està bé. Hauríem de poder cagar-nos en el Millet i dir: m’avergonyeixo de viure al mateix país que tu.

– Per què els catalans tenen vergonya de protestar?

– Perquè quan protestem coincidim amb les portades de La Razón i El Mundo, i això ens fa ràbia.

– Forma part del procés arribar a la maduresa?

– L’objectiu del procés per mi és aquest. Auto responsabilització. Governar-te a tu mateix. La culpa de les coses només la tens tu.

– I el sentiment nacionalista dificulta arribar a la maduresa?

– És un sentiment que s’està posant en qüestió constantment. Perquè Catalunya està en qüestió constantment. Aleshores el debat es corromp de seguida. És un repte per tots. Ara tot es converteix en una arma llancívola a l’adversari.

– Es pot ser independentista sense tenir un sentiment nacionalista?

– No sóc gaire partidari d’això. Renunciar a la identitat a canvi dels diners o els equipaments em sembla molt materialista. Crec que no es correspon amb la realitat.

– L’independentisme no pot guanyar nous vots apel·lant als interessos econòmics?

– A la gent no la pots seduir amb la promesa que rebrà més diners, no és apropiat ni just. Però sí que em sembla just apel·lar al sentiment.

– És compatible la independència amb la lluita social?

– Em barallo amb tothom per culpa d’això. M’interessen molt tots dos temes, però per separat. Junts no. Els que diuen que és la mateixa lluita, no estan en el cert.

– Deixant la independència a banda. Què en pensa del panorama periodístic?

– Una paraula: crisi.

– Per què pensa que el periodisme viu a la crisi?

– Menys llocs de treball, sous molt baixos, quioscos tancats, informació gratuïta... Cal alguna cosa més per dir que estem en crisi? És un tema que em supera.

– I en plena crisi funda una nova revista.

– La fundo perquè tinc una productora al darrere, amb un local, una administració i una gerència incorporats, amb esforç... Tinc facilitats.

– Cal més valentia per triomfar avui?

– No crec que calgui més valentia. Els diners són una cosa molt seriosa. Les coses s’han de fer ben fetes.

– I a més, les subvencions quasi han desaparegut.

– El sector cultural, que està acostumat a parar la mà, ara ha d’entendre que s’ha de fer un pla de negoci, un estudi de mercat... coses que funcionin i siguin rendibles.

– Però les institucions públiques també s’hi haurien d’involucrar.

– Després el sector públic ja mirarà si cal mantenir algun projecte que el mercat ha condemnat. No hem de perdre diners ni fer perdre diners per les nostres aventures.

– Internet ho ha canviat tot.

– Nosaltres mateixos, pel pànic de l’online, hem entregat tota la informació. Ningú està disposat a pagar pel periodisme i això és un drama. El periodisme ben fet, treballat i objectiu no té valor.

– Què té valor?

– El clic. Preval el clic per sobre de l’ètica, així de clar.

– Què diria a algú que està cursant periodisme?

– Llegir, llegir i llegir. Sempre ho dic als qui tenen menys de 30 anys. La llengua és la nostra eina de treball i l’hem de conèixer bé.

– Com preveu el futur més pròxim?

– Estem en el pròleg de l’etapa digital. Estem vivint una revolució. La meva generació no la veurà completada, no sabrem com acabarà. Estem aprenent a descobrir-la.

– Què han aportat les xarxes socials?

– Tenen moltes coses bones. La circulació de la informació avui és brutal. També podem expressar-nos més lliurement. Abans, quan volíem publicar alguna cosa, fèiem ús de les Cartes al Director... Ara és més massiu.

Temas

  • TARRAGONA

Comentarios

Lea También