Cinta S. Bellmunt: «Paios o gitanos, tots som Homo sapiens»

Cinta S. Bellmunt canvia totalment de registre des de la seva última publicació amb l’arqueòleg Eudald Carbonell, Pàleo receptes. Ara la periodista i escriptora barcelonina que resideix a Tarragona des del 1986, torna a mirar cap a la comunitat gitana amb Gitanes i gitanos catalans (Editorial Gregal), una obra que parla de vivències de persones conegudes però també senzilles.

Aquest dissabte 7 de setembre signa exemplars a la Setmana del llibre en català (13.30 hores), on estarà acompanyada pels membres de Sabor de Gràcia mentre que el dia 19 es farà la presentació de la Llibreria La Capona de Tarragona. Tanmateix, el dia 28 s’estrena una ruta literària pel barri de Gràcia.

Per què aquest endinsar-se en la comunitat gitana?
En aquests 10 anys de conèixer el Sicus Carbonell, músic i líder del grup Sabor de Gràcia, he viscut molt de prop la seva cultura. I ni que la comunitat gitana soni molt, en realitat és una ètnia a la qual no ens hem apropat gaire.

De quina manera ho fa vostè?
És el testimoni d’una quarantena de persones de totes les edats i professions. Sicus Carbonell i Xavier Gaja van enregistrar-les com van viure la guerra civil, les festes més típiques, costums... Com ells mateixos veuen com ha anat canviant el món.

Com ha canviat per a ells?
Molt. La gent jove per exemple explica els canvis laborals. Com alguns van començar per la ferralla i els mercadets i ara ja es dediquen a altres professions. Tenim avis que estan molt contents que ara els joves es formin, vagin a la universitat i puguin tenir una qualitat de vida que ells no han tingut. I s’està treballant des de les mateixes famílies.

Des de l’IPHES es treballa amb la idea de com tot el coneixement sobre la nostra espècie pot ajudar a organitzar un futur millor

Quina és la tradició que han mantingut al llarg del temps i  que més l’ha sorprès?
Tenen un gran respecte a la gent gran. Per ells, els avis i les àvies els hi mereixen tot el respecte del món i són un referent per consultar qualsevol problema.

Hem perdut nosaltres aquest respecte a la gent gran?
Respecte n’hi ha, el que passa és que ja no són tant referent com abans. I això pot estar bé o malament, perquè també els paràmetres, els conceptes, el que marca la vida va canviant. 

Per què se l’ha de llegir el llibre un paio?
Perquè penso que s’aprenen coses. Veuran que tenen veïns i veïnes que són persones humanes, com ho som tots, que neixen, creixen, tenen les seves motivacions i els seus problemes. Són com nosaltres però tenen una història que arrenca diferent i per trajectòria de la societat, en general, s’han trobat que han estat molt discriminats i que per aconseguir coses amb què nosaltres també somiem, a vegades han hagut de fer un sobreesforç per superar molts estigmes i molts prejudicis dels paios. Però tots som Homo sapiens.

El llibre és el testimoni d’una quarantena de persones de totes les edats i professions.

L’arqueologia ajudaria la humanitat a superar els estigmes?
Per descomptat. Des de l’IPHES, que és l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, es treballa la idea de veure d’on sortim, com la nostra espècie ha anat fent història i com tot aquest coneixement transformat en pensament pot ajudar a organitzar un futur millor per la humanitat. 

Com ha canviat l’IPHES la seva vida?
Ara som IPHES però funcionem des del 1988 quan va arribar l’Eudald Carbonell a Tarragona. Des d’un principi vaig anar seguint l’equip com a periodista, des de fora i després des de dintre. I des de les beceroles em va marcar perquè ha sigut una una motivació de veure un projecte que partia de zero, hem vist com s’ha fet gran. Sempre he tingut les mans lliures per provar coses i he trobat un equip de gent il·lusionada.

Projectes?
Seguim en la línia d’escriure nous llibres a quatre mans amb l’arqueòleg Eudald Carbonell, però ara una prioritat també compartida amb ell és que jo elabori la meva tesi doctoral, que es troba en fase de recollida i d’organització de tot el material a analitzar. Es basa en la feina de comunicació científica i de socialització de l’evolució humana que he fet amb ell i el seu equip durant els darrers 30 anys, un recorregut que a moments ha estat pioner i pot resultar inspirador, i que en el fons és també la meva vida.