Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El ‘making-of’ de la Baixada de l’Àliga

Són l’ànima de la festa i els ‘culpables’ d’un dels actes més multitudinaris de Santa Tecla. Els portants de l’Àliga  acaben d’ultimar els detalls tan sols unes hores abans de baixar les escales de la Catedral

Núria Riu

Whatsapp
Els membres de l’Àliga de Tarragona cada any es troben a les 9 del matí per preparar la Baixada . Foto: Lluís Milián

Els membres de l’Àliga de Tarragona cada any es troben a les 9 del matí per preparar la Baixada . Foto: Lluís Milián

La Baixada de l’Àliga comença a les nou de matí. És l’hora en què queden els portants d’aquest element del seguici popular cada 21 de setembre. El punt de trobada: la Plaça del Fòrum. Allà s’entaulen i comencen a córrer els plats de peixet, callos i mandonguilles. Un esmorzar «contundent» per aguantar el que, sens dubte, és el dia més llarg de l’any. «Som gilipolles», asseguren alguns. Però la tradició és la tradició, i a les nou del matí de l’any vinent es tornaran a reunir al mateix punt.

És moment de prendre decisions i damunt la taula apareixen els braços de gitano del Rabassó i l’ampolla de Chartreuse. Un dels temes que toca abordar és qui serà l’afortunat que enguany iniciarà la Baixada de l’Àliga. Sobre aquest punt no hi ha discrepàncies. Jordi Vallvè, ‘Turibi’ per la colla, baixarà les escales de la Catedral. De fet, ell mateix va anunciar fa uns dies a Twitter que s’oferia voluntari. «Enguany he fet 42 anys, que és l’edat que tenia el meu pare quan va morir i és un any especial, perquè ha nascut el meu segon fill», explica Vallvè. Així que pensant en el pare, l’Oriol i l’amic Xavi Callau, que fa uns dies va resultar ferit quan es va desfrenar un camió a la Baixada de la Misericòrdia,  Jordi Vallvè viurà un dels moments més emotius de Santa Tecla.

Amb 22 anys d’aliguer, Vallvè és una sensació que ja viscut en altres ocasions. «El moment de les escales és un punt, però és els tres dies», relata. Tot i haver viscut aquesta sensació amb anterioritat, sempre hi ha la por a una caiguda. Un accident que amb argot aliguer vol dir «fer un Oriol», ja que sembla que hi té facilitat.

«El terra està molt mullat i patina. Sobretot a les Cols. És molt fàcil anar per terra», aclareix Albert Puñet. I encara que, després d’aquestes 32 tecles, no s’ha produït mai una caiguda al peu de la Basílica Metropolitana, no és inusual que es completin les dues baixades sense una bona sacsejada. De fet, durant la baixada, els portants no tenen un paper protagonista, sinó que només es posen a sota en els punts més complicats del recorregut. Durant la resta, serà l’oportunitat dels assistents.

La primera baixada es remunta a l’any 1986 i l’aigua de l’Ebre va ser una de les primeres causes

Són 85 quilos a les espatlles amb una visió interior que permet conèixer i escoltar tot el que es passa a l’entorn. «Això quan ho vius fa que en determinats moments treguis forces d’allà on no les tens», afegeix Puñet. 

Quin és el secret?
«Està clar que cal una mínima condició física, però al final és més manya que força. Cal tenir un punt d’equilibri», segueixen explicant els aliguers mentre ja queda l’última porció del braç de gitano. I, precisament, és la distribució del pes el que fa que el ball d’aquest ocellot sempre sigui tan senyorial. Encara que de les àligues de Catalunya, provablement la de Tarragona s’emporta el títol de més esbojarrada. «Normalment és un element molt solemne i protocol·lari. En canvi la de Tarragona, va començar a sortir amb la banda i ballant passos dobles i aquest caràcter festiu és el que ens permet saltar-nos les regles», segueixen explicant.

La primera baixada es remunta a l’any 1986. Va començar com un acte intern del Ball de Diables i no va ser fins l’any 1998 quan es va obrir com a acte públic. Des de llavors cada any han portat algun tipus o altre de reivindicació. El nus de l’Ebre, els vaixells de guerra, les vacunes per la grip A, BCN World, el Jaume I i Santa Gadea han sigut alguns dels temes. La temàtica no es discuteix fins el mateix dia al matí. «Intentem que sigui una temàtica el més local possible, però hem fet referència a qüestions més àmplies», asseguren. 

Un dels secrets més ben guardats, com apareixerà l’Àliga a les escales de la Catedral

Falten poques hores per la Baixada i no obren boca sobre per on poden anar els trets a la nit. Sempre és un dels secrets més ben guardats, encara que fa uns dies ja van dir que ballaran d’esquenes a l’Ajuntament com a mostra de rebuig a la posició de l’equip de Govern respecte el referèndum. «L’Àliga no és del sí ni del no, però sí que ens hem posicionat a favor del dret a decidir. No estem d’acord amb la situació actual i entenem que donar l’esquena a l’Ajuntament és donar la cara a la ciutadania», aclareix Puñet. De fet, aquest element del seguici ja havia baixat amb un cartell cridant el dret a decidir el 9-N i fins i tot un any el portant vestia una faldilla escocesa, fent referència a la consulta que sí que es va permetre fer en aquest país.

Fins l’últim moment
Asseguren que és una qüestió que comencen a parlar «des de fa mesos», encara que no és fins al matí del mateix dia quan es posa fil a l’agulla.

L’esmorzar segueix fins ben entrat el matí. Després d’una bona migdiada la quedada és al Wan De Fu, per anar a escoltar la tronada. Quan acabin aniran a la Casa de la Festa, netejaran la seva joia, i començaran un llarg periple que acabarà a la matinada a la Plaça de la Font. 

Imatge de l'any passat de la Baixada de l'Àliga. Foto: Pere Ferré/dt

Després de 32 santes tecles sortint al carrer, la Baixada de l’Àliga no s’ha hagut de suspendre mai per motius de pluja. Tan sols un any van haver de refugirar-se sota els porxos del carrer Merceria, sense que aquesta arribés a suspendre’s.

Entrar a formar part de la colla no és fàcil. Són catorze membre i tan sols tenen deu vestits, el que limita que puguin entrar nous membres. Enguany s’han incorporat tres postulants de manera que ja tenen la plantilla coberta per els propers anys. I és que aquí les jubilacions es cotitzen cares. Josep Maria Macías és portador des del primer any i, de moment, no veu el dia de penjar els hàbits. «Quan em trobi a un portador que la balli millor que jo em jubilaré», assegura. Mentrestant, el kiwi del matí i els estiraments són el secret per seguir al capdavant. 

L’assignatura pendent és que fins al moment no s’ha incorporat cap dona al grup

Els assaigs són a la plaça de les Dones Víctimes del Franquisme a partir de Sant Magí. Surten dos cops per setmana i un dissabte per anar preparant el cos i escalfant l’ambient.

Dins el grup heterogeni que forma la família de l’Àliga de Tarragona hi ha una assignatura pendent: fins al moment no hi ha hagut mai cap aliguera. Més enllà de les parelles que formen part  del dia a dia del grup, cap dona no ha fet el pas. «Mai no hem tingut cap sol·licitud», conclouen

Temas

Comentarios

Lea También