El porró va néixer a Poblet

Els orígens del porró es troben al segle XIV al Monestir de Poblet. «El va trobar Eduard Toda -que va fer la restauració del monestir al segle XIX-, però es desconeix la utilitat que podia tenir», explica Josep Maria Rovira, publicista i l’autor del llibre El porró:de Poblet a Nova York.
De fet tampoc es coneix la utilitat que en podia tenir, però es podria dir que era un estri que formava part de la farmàcia del Monestir. Aquesta peça ara es troba al Museu del monestir de Poblet. «Hi ha divergències per si era un setrill o un porró. El setrill té anses i aquest no. 

Aquest estri juntament amb una copa de Santes Creus podrien formar part de les poques peces de vidre català medieval que hi ha. 
El nom del porró podria ser més antic. Van passar tres segles i van aparèixer els porrons de vi. 

A Vallbona d’Anoia (municipi de l’Anoia entre Vilafranca del Penedès i Igualada) hi havia un vidrier que a la llinda de casa seva hi tenia un porró, és dels primerencs. 

«Joan Amades va fer un estudi del porró el 1939, però mai es va atrevir a dir que era català. Jo ho puc dir amb certesa», manifesta Rovira i afegeix que «en el llibre he inclòs alguns dels resums del que havia dit Amades, però he afegit curiositats, i d’altres històries que no es coneixien». 

L’expressió beure a galet és catalana. Es refereix al fet de beure fent caure a la boca el raig del líquid que surt pel galet o broc petit d’un càntir, o un porró. 

Els porrons primerencs del segle XVIII es caracteritzen perquè tots porten el broc acabat amb una forma de barret de tres becs com els exèrcits dels miquelets, imitant aquesta vestimenta militar. 

A la literatura s’hi troben molts porrons, Narcís Oller al llibre de La Febre d’Or escriu tassa referint-se al porró de broc tort.
A les grans col·leccions internacionals de vidre, com la del Corning Museum of Glass de Nova York hi ha porrons. 

«Podem certificar que el porró va passar d’una etapa elitista ja que fins abans del segle XVIII només el tenien les persones que s’ho podien permetre, i pagar-ho. A partir del segle XVIII el vidre i el porró agafa formes més popular i el podem trobar a les tavernes, o a les cases dels artesans, menestrals...». 

 «De cop i volta trobem que a Nova York hi ha porrons, i diu que probablement és català però no saben datar-lo, i aquest és un dels motius que jo vaig decidir de fer aquest tractat de porroneria i per posar una mica les coses al seu lloc». 

Es tractava de persones que havien comprat aquest atuell a Catalunya o col·leccions d’aquí que viatjaven.

Un llibre que repassa la història
Al llibre hi ha 16 pàgines amb fotografies a color. Des de Poblet fins avui en dia. «Al principi el porró era un estri sumptuós i bonic, i fins a meitat del segle XX el porró torna a ser una peça atractiva per les cases i comencen a venir els porrons tallats amb vidre», assegura Rovira.
Després de la Guerra Civil van aparèixer les grans indústries, hi van néixer els porrons en sèrie, de motlle, i a totes les cases hi havia el porró». 
Per fer l’estudi, Rovira explica que entrava a tots els museus dels llocs on anava per investigar i conèixer més sobre el tema. 

A Castelló i una part de València beuen amb el barral. «Normalment gasosa amb cervesa, el nostre porró l’anomenen la catalana». A Aragó s’ha perdut la tradició, i a Madrid tampoc. «Si aneu a qualsevol museu de Catalunya, hi trobareu un porró».
Diu que els porrons més orientals són a Gènova, però fabricats a Catalunya. 

«Hi ha porrons a La Rioja, Navarra, Aragó i Catalunya. I és que el porró està relacionat amb el vi i les zones on n’elaboren».

La família Guardiola des de 1718 fabriquen porrons i són l’única font de vidre del món. Estan a Algaire, a Mallorca i a més tenen un museu.
El porró ha estat la inspiració de poetes i literats, i d’artistes com Picasso, Miró i Matisse, a causa de la seva bellesa i excepcionalitat. Per exemple Miró en tenia un a l’estudi. Al llibre Rovira en parla i també fa referència a les anècdotes de la catalanitat del porró. «La guàrdia civil el considerava un element subversiu i el que bevia en porró el pagaven o li posaven una multa». També fa al·lusió a la música i a les cançons que s’han fet, per exemple del grup la Trinca. «Jo he volgut ampliar, la informació però no repetir l’estudi que va fer Amades», comenta Rovira. 

El fet de beure amb porró s’ha perdut. Avui en dia la gent compra vi a granel, amb ampolles i utilitzen copes. La gent jove ha deixat de beure en porró. 
No obstant això, algunes famílies segueixen la tradició i tenen aquest estri a la taula, l’utilitzen a les calçotades, o fins i tot molts restaurants en tenen.
«Quan beus amb porró hi ha una explosió de sabors i aromes, i això va molt bé», afirma.
Rovira pronostica que el porró tornarà a les cases. «Segurament com un estri curiós, i també perquè és català». 

L’autor del llibre
Josep M. Rovira i Valls (Cabra del Camp, Alt Camp, 1958), entusiasta del vidre i de la ceràmica popular, d’uns anys ençà s’ha dedicat a l’estudi del porró. La seva professió de publicitari l’ha dut a col·laborar en publicacions de diversos àmbits. 

És coautor de llibres com La cuina dels encants (2007), Monestirs reials a la Catalunya Nova (2008) i Enric Adserà Riba. 50 anys de trajectòria artística (2012).  

És autor de la monografia Fra Jaume Gener, el gran lul·lista de Santes Creus, i la seva relació amb Pere Daguí i Joan Bonllavi, publicada per l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (2018). És el director de la revista Cultura i Paisatge de la Ruta del Cister, on ha publicat nombrosos articles des        de l’any 2005 fins avui en dia.