Ermites, un refugi per a la imaginació

El ferro, la fusta o el bronze inspiren Antoni Camarasa (1957, Santalinya, Lleida). L’artista converteix aquests materials reciclats en ermites. De fet, una vintena d’obres són les que s’exposen en la mostra Ermites imaginades que es pot visitar al Centre Tarraconense El Seminari de Tarragona (carrer de Sant Pau 4), fins al pròxim 27 de setembre, de dilluns a divendres de 10.30 a 13.30 hores i de 17 a 20 hores (festius tancat). «Les meves peces estan fetes per aquest espai», assegura l’artista que va pensar quan va veure per primera vegada l’espai expositiu, i on l’ermita n’és l’absoluta protagonista.

De mides i formes diferents, les ermites de Camarasa són totalment imaginades. «No faig reproduccions de santuaris reals», assegura. Així que qualsevol semblança amb la realitat és fruit de la casualitat. Si bé, totes tenen en comú l’ús de materials reciclats. «Quan trobo una peça de ferro, fusta o una pedra, m’imagino l’ermita, és a dir, sempre parteixo del material que ja tinc al taller o que trobo per començar a treballar», reconeix el creador.

A l’any –segueix explicant– «puc fer tres o quatre ermites, i després puc passar molt de temps sense fer-ne cap, és a dir, les creo quan me les imagino». Sobre la imatge que Antoni Camarasa té de l’entorn que envolta les ermites explica que «el recorregut fins a arribar-hi comença per una carretera o un camí, des d’on veus una roca que sobresurt i l’ermita dalt de tot».

Si bé, confessa que «no recordo la primera ermita que vaig fer», tot i que amb el pas del temps aquesta fascinació l’ha acompanyat al llarg de la seva trajectòria artística i que ara comparteix a través de l’exposició Ermites imaginades, que comparteixen protagonisme amb singulars xiprers.

L’obra del pintor ha fet la volta al món i s’ha exposat a París, Tòquio, Corea i Amsterdam

Entre les més antigues, es troben peces de bronze que tenen més de dues dècades. «Aquestes primeres les vaig fer en fusta i després les vaig passar a bronze», recorda Antoni Camarasa i afegeix que «com artista, un sempre està a la recerca de projectes nous». En aquesta mateixa línia, afirma que «els artistes tendim a buscar llenguatges nous dintre del nostre món», i per això no l’inquieta reconèixer que «hi ha una tipologia d’obres o de quadres que jo sé que no els faré mai, perquè tampoc m’interessen».

Des de sempre, Antoni Camarasa ha sabut cap a on enfilar la seva trajectòria. «Des de Santalinya vaig anar cap a Barcelona, amb setze anys, per guanyar-me la vida. Treballava al Passeig de Gràcia i al mateix carrer de Consell de Cent em cridaven l’atenció les galeries d’art», explica Antoni Camarasa, qui es defineix com «autodidacta, perquè tot el que he après ha estat a base de prova i error».

Dia a dia

No importa el dia de la setmana, «encara que sigui diumenge vaig al taller, i encara que no treballi en una obra, anar-hi m’ajuda a relaxar-me», assegura l’artista, qui creu que «el procés creatiu de qualsevol obra es basa a treballar i treballar». En aquest punt, rememora les paraules de l’artista universal Pablo Picasso: «Que la inspiració t’agafi treballant».

I és que Camarasa domina moltes disciplines artístiques, des de la pintura fins a l’escultura, passant pel treball artístic amb suros. «Em sento a gust amb totes, ans al contrari no en faria cap», assegura.

Sobre com emprèn cada nou projecte explica que «quan arribo al taller em poso a treballar amb qualsevol creació o a vegades ho faig tot a l’hora». Si bé, reconeix que «sovint, hi ha un tipus d’obra que s’encalla, és a dir, tens dubtes i no saps com seguir. I llavors ho deixo. I pot ser que al cap d’uns dies ho vegi més clar o no». Que el procés creatiu s’encalli o desencalli –explica l’artista– «depèn de molts factors».

«Sóc natura»

Com a pintor, Antoni Camarasa detalla que «faig servir una pasta amb pols de marbre o pols d’alabastre, i que barrejo amb làtex o vernís. Després l’estenc per damunt de la tela o la fusta, i mentre està tendra faig el dibuix. Una vegada està fet el que m’agrada, ho deixo assecar i després el pinto».

Al llarg de la seva trajectòria, l’obra d’Antoni Camarasa ha fet la volta al món, des de París fins a Tòquio, passant per Barcelona, Cadaqués, Granollers, París, Marsella, Marroc, Frankfurt, Corea, Amsterdam i Niça, entre altres. I és així com la seva carrera ha estat marcada per atípiques anècdotes: «Un noi de setze anys li va demanar al seu pare que li comprés una moto pel seu aniversari, però el seu pare en passar per una galeria, on jo tenia quadres exposats va decidir regalar-li una de les meves obres. Primer, el fill insistia que volia la moto, però en veure l’obra –que eren 27 cabretes pintades de color vermell–, va canviar d’opinió. I a cada cabra li va posar un nom», rememora l’artista, qui reconeix que «sóc natura». De fet a la seva pàgina web (tonicamarasa.net) de la seva trajectòria en destaca que «els animals i elements de la naturalesa són una excusa per treballar la matèria. El resultat és un treball espontani i rigorós d’expressió». Per últim, sobre la llibertat de ser autodidacta, Antoni Camarasa diu que li ha permès «tenir més gosadia, que no tindria d’altra manera». «De perduts, al riu i jo m’hi tiro. És el que m’ha passat sempre. L’art ha de ser art i el que sigui després o pugui provocar depèn de cada persona», conclou Antoni Camarasa.