Històries de Casa Boada: Els cellers de la Part Alta

Un dia fent el cafè amb el Daniel de la Fuente Torrón aquest va tenir la idea d’organitzar una vista gastronòmica i de premsa pels cellers de Tarragona. Els cellers eren uns llocs on es venia vi produït pel mateix pagès. Quan havien venut tot el vi tancaven, ja que la seva feina era l’agricultura i no l’hostaleria. No tenien més que algunes botes de fusta plenes de vi, unes banquetes per poder seure. El vi se servia amb l’embotada, un embut de llauna amb un broc petit que es tapava amb el dit. Era incòmode i la majoria utilitzava el porró, que es podia compartir. Els porrons s’omplien normalment de vi blanc. En aquella època el vi negre no estava de moda; en canvi, ara això ha canviat.

La trobada de periodistes va ser a un celler de la Part Alta, prop de l’església dels Natzarens. Com a reclam tenien una branca de pi penjada sobre la porta. Això indicava que venien vi. En aquesta trobada recordo que hi vam assistir el David Castillo, que era el periodista que més sabia del Nàstic, l’Antoni Alasà (Máximo Burxa), el periodista que va posar en òrbita mediàtica el romesco, famós per les cròniques a Ràdio Tarragona, el senyor José Roca García, aleshores degà de la premsa local i mestre, Daniel de la Fuente i algun client del Bar Boada que s’hi va afegir, ja que poder estar amb la gent de la premsa del Nàstic era un gran què. També va venir Josep Maria Tarrassa (1913-1996), locutor i director de Ràdio Tarragona.

Tarrassa era un referent en temes de beneficència, demanava diners amb elegància, no molestava i els repartia sense humiliar. Per ell era més important la gent necessitada que els donants. Era benefactor del sanatori antituberculós de Sant Joan de Déu, de Calafell, les Germanetes dels Pobres i d’altres. Qui trucava a la porta de Terrassa mai marxava amb les mans buides. Va ser el creador del Maginet, un personatge molt popular que demanava amb gràcia i quan el donatiu era abundant es desmaiava. El Maginet és un nen que sempre té la mateixa edat i que va ser creat per fer el bé.

Com a cosa especial vam poder seure en una gran taula molt llarga, per a uns vint-i-cinc, que anaven improvisant segons convenia. Es va servir escarola amb bacallà i romesco del de veritat, pa de pagès, musclos, porrons de vi, olives fetes a casa amb farigola i més coses, com fruita del temps abundant i cafè casolà. En aquella època sovintejaven els porrons, era el més net. Per al vi també hi havia uns barrilets per a prendre’l al camp (el bot), les botes de cuir també anaven molt bé, ja que en poder estrènyer el vi sortia a raig generós. També hi havia ampolles on es posava una canya i s’hi bevia a galet com si fos un porró. Als bars humils el vi se servia en got plens fins dalt, i gots petits anomenats xatos. S’acostumava a acompanyar el vi amb una tapeta i es veien rondes. Ara la vida ha canviat, la majoria s’estima més vi negre d’ampolla servit en una copa de cristall. Abans es preferia veure com el vi sortia directament de la bita, tenia molt d’encant. Era un vi trepitjat, posat a la bota sense més additius que el sofre i el saber fer. Eren èpoques en què els embotelladors no s’utilitzaven i el vi i l’oli es venien sobretot a dojo. La vida era d’una altra manera. Tot era km zero.

La Part Alta ha patit un canvi que ha suposat el pas de la gastronomia de pagès a l’alta cuina, el vi de la bota a les ampolles de diferent productor i preu. Els restaurants de la Part Alta han posat un llistó molt alt: l’AQ del que aquests dies de quarantena ens obsequia amb directes a Instagram de l’Ana i el Quintín, Els Arcs, Racó de l’Abat, Les Coques o el Degvsta –recomanat pel New York Times– i molts més estan a l’altura de la primera divisió. Cuines del món com Frida, que ofereix la millor cuina mexicana, amb aquells tocs meravellosos, que et transporta a un viatge gastronòmic sense precedent. La cuina vegana d’El Vergel o l’Alvocado també s’ha fet un lloc a la Part Alta. Pels qui hem viscut aquella època això d’avui sembla un somni, però creguin-me si els dic que el d’abans també tenia encant i la butxaca no se’n ressentia, ja que no existia la Visa ni els caixers automàtics. Demano perdó als que s’han quedat en el tinter, però quan pugui tornar a passejar per la Part Alta em vindran ganes d’anar-hi a dinar, a fer el vermut o un petonet.

Aquests escrits són inspirats a la barra de Casa Boada, aquests dies hi baixo a escriure. Estan pensats en clau de passat, d’aquelles petites històries d’altres èpoques que m’agrada recordar. Quan es pugui, passegeu per la Part Alta, saludeu algun dels veïns de més edat i pregunteu pels cellers, per la pagesia i veureu quines històries més boniques us expliquen. Es parlava de futbol, de collites, de casaments... Allò d’anar a fer un porró era tot un món, i poder compartir amb olives (i si podien ser arbequines millor, o d’aquelles amb gust d’herbes). Asseguts en una banqueta ho vam compartir tot. Es fumava, però abans es desconeixien els mals del tabac. Així eren les tardes de molts a la Part Alta mentre els cellers tenien vi de collita, quan l’acabaven tancaven i tornaven a treballar la terra, i fins a la pròxima temporada.