Joan Miró Solé i Jaume Queralt

Eren els anys seixanta quan tenia dos clients joves i artistes. Mirant el quadre més vell que em va regalar un d’ells, la data és de 1964. Joan Miró Solé i Jaume Queralt eren amics i van començar la seva carrera amb una creativitat tremenda. Tots dos van anar a l’escola Massana, a part Queralt crec que va tenir de professor el Tomàs Olivar. Miró va estar uns anys a París i a Bèlgica, tenia una gran facilitat per crear, tant pintures com històries. Un any va venir un equip de televisió belga a filmar el quadre que va titular Terres. Mare vida a la Ter-ra, del 1973, una de les obres que més m’agraden de Joan Miró Solé i que vaig comprar a la sala d’art Arimany.

Amb Jaume Queralt vaig perdre el contacte i ara fa anys que no el veig. Fa un parell de mesos estava menjant i una senyora se m’acosta a la taula i em diu: soc la germana del Jaume Queralt i em va posar al dia sobre ell. Jo ja tenia coneixement pels mitjans de la seva vida artística i dels seus èxits internacionals. Ha fet exposicions a Europa, Estats Units, Kuwait... Fa anys vaig anar a Alforja a veure un familiar de la meva esposa, l’Anton Aragonès, de Transports Aragonès, i parlant amb ell em va dir que el coneixia, i em digué: l’anirem a veure! Vam anar fins a casa seva però no hi era. Jo guardo un record molt fort. Queralt és un treballador innat que ha tingut la sort d’envoltar-se de les persones adients.

També el recordo com a persona de gran fortalesa que es cuidava molt. Vivia a uns cent metres del bar, a l’actual avinguda d’Estanislau Figueres. Se que té obra al Museu d’Art Modern de Tarragona i que s’han publicat diversos llibres sobre el seu treball. Us recomano el de Joan Antoni Domènech.

Un quadre no firmat

Tinc algun quadre de Jaume Queralt, tots de la primera època. En destaco un que em va fer de Nulles, el poble on vaig néixer, que no va signar. Potser perquè no el vengués quan es fes famós? Qui sap. Queralt va anar expressament a Nulles uns quants dies a pintar-lo. En aquest quadre s’hi veu la casa on vaig néixer i una vista general del poble.

Amb el Joan Miró Solé ens vèiem cada dia, la seva vida va ser diferent. Va viure bé en l’època d’estudiant i després a París. Va ser escenògraf en una productora de televisió. Era una època en que econòmicament tirava. Com ell deia, guanyava pasta. A Tarragona, que jo recordi, va fer dues exposicions, una a la sala d’art Arimany quan estava a l’avinguda Colón, actual Rovira i Virgili, i l’altra a La Cueva. Recordo que el dia de la inauguració d’aquesta darrera hi ha haver una gernació i autoritats que van acudir a l’acte. Tenia tots els ingredients per a l’èxit. La Cueva estava a la volta de sota de la baixada de la Misericòrdia i la regentava Mario Duran, jugador famós del Nàstic casat amb l’actriu Maria de Lesa.

Joan Miró va repartir invitacions a tort i a dret. I va passar que com a la invitació hi deia que Joan Miró invitava a una inauguració, i moltes persones es van pensar que es tractava d’una exposició del Joan Miró famós en un lloc de moda de Tarragona. Va omplir. El Joan Miró hi era, però el Miró Solé, i la sensació era una mica estranya. I la gent va parlar del senyor Miró i de l’altre Miró, el de Tarragona.

Jo penso que el fet de que signés com a Joan Miró pot fer que algú es pensi que tens un Miró, però clar... evidentment quan veus l’obra no és un Miró. El periodista Daniel de la Fuente Tor-rón li deia que signés com a Miró Solé, ja que ell tenia talent per a brillar per si mateix. Però per malvendre la seva obra era més fàcil així, i moltes persones que no podíem ni somiar en tenir un Miró doncs ara tenim obra de l’altre Miró, ja que va pintar forces quadres, emprant diversos estils de pintura moderna, incloent retrats.

Les caravel·les, del 1966

Una anècdota de Joan Miró Solé és que un dia que estava al bar, va coincidir amb el Teodoro Punyet. El Teodoro coneixia força a la meva dona, la Conxita Aragonès, ja que eren del mateix poble. Teodoro Punyet estava casat amb la Maria Dolors, filla de Joan Miró. Havia patit un accident quan la va agafar el tren en un pas nivell de Mont-roig que creuava amb el cotxe. Estava a la Creu Roja del carrer Maria Cristina i ell venia amb freqüència al bar, on s’hi sentia com a casa seva. Llavors li vaig presentar el Joan Miró de Tarragona, ensenyant-li el quadre de grans dimensions amb les caravel·les de Cristòfol Colom que presideix Casa Boada i que havia pintat ell.

Recordo que Teodoro Puñet va dir que li explicaria al sogre i que segur que li faria gràcia i que potser es podrien veure. L’esposa de Punyet es va posar bé i va marxar de la clínica i el senyor Miró no va venir a conèixer l’altre Miró. Això va quedar com una curiositat i van ser molts els dies en que van coincidir al bar Teodoro Punyet i Joan Miró Solé. Tots dos eren simpàtics. Però vaja, aquí va quedar la cosa. Com tots sabreu el senyor Miró va regalar el tapís que ara està al Museu d’Art Modern de Tarragona com a agraïment al metge que va atendre a la seva filla, el doctor Orozco, i a Tarragona.

El gran quadre de les caravel·les que hi ha a Casa Boada surt anomenat en el llibre de Ferran Gerhard El aullido del olvido. Joan Miró Solé va pintar-lo l’any 1966 recolzant-lo a l’arbre de davant del bar, que abans era una morera.

La vida té fases i els artistes també. A Miró Solé li va passar el que els hi passa a molts artistes amb qui la vida és injusta, potser per no trobar els suports necessaris que els artistes també els hi fan falta. Un comerciant important de Tarragona va intentar fer-li costat, li va deixar un lloc per viure i posar l’estudi i a canvi només havia de pintar. El comerciant era potent i exitós i el va tenir força temps però Miró estava ja deteriorat i no es cuidava. El seu final va ser trist, un fet que han viscut grans artistes, com Van Gogh, Monet, el Greco o el propi Mozart. M’agrada tant la música que he volgut col·locar-hi un músic! A Joan Miró Solé el van trobar mort al carrer. És trist però molts artistes quan han estat realment apreciats pel gran públic ha estat un cop morts, despreciats en vida molts cops per les enveges dels triomfadors. Al final la història acostuma a valorar els artistes, la seva grandesa, la seva tristor. Jo estimo els artistes i sempre intento seguir el seu record.

Pel bar hi han passat infinitat de pintors, Carles Altadill, Josep Cusiné, Joan Odena, Josep Maria Rosselló, Josep Bofarull «Bufa», Tomàs Olivar, Antoni Alcàsser, l’aquarel·lista Valverde, Miquel Mercè «el Dalí de Valls», Martínez Lozano o Magda Folch. N’han passat molts més però aquests són els qui han deixat més empremta del seu pas per Casa Boada en forma d’obra. Al bar venia molt mossèn Romà Comamala, que era amic de la Magda Folch, que quan va morir va deixar inacabat un quadre del bar que mossèn Romà Comamala em va portar com a record de la Magda. Jaume Solé va retocar la part que faltava del quadre. Hi surt mon pare assegut, algun client del bar i jo mateix a la barra.