La joia més màgica de l’art medieval català

Un indret per recordar. Aquesta abadia cistercenca ofereix un recorregut cultural únic en què es combina la forma artística amb la història que expliquen les parets

JOANA VIRGILI

Whatsapp
El Reial Monestir de Santes Creus és un dels racons preferits de la Joana Virgili per la magia que desprén aquest espai. FOTO: cedida

El Reial Monestir de Santes Creus és un dels racons preferits de la Joana Virgili per la magia que desprén aquest espai. FOTO: cedida

Hi  ha un indret que em captiva, on em sento relaxada i lliure, que em fa present el nostre passat i on la seva senzilla i perfecta estructura esdevé art. Bonic de dia i de nit. La lluentor del sol l’embelleix però el clarobscur de la nit posa al descobert racons plens d’història. Les seves mudes pedres són còmplices d’aquesta meravella i admeten el diàleg en solitari. És el monestir de Santes Creus, una de les joies de l’art medieval català. 

La silueta que ofereix des de la llunyania és la d’un cenobi fortificat, anunciat per una agosarada porta barroca que ens dirigeix vers la gran plaça esgrafiada. Al capdamunt, la façana de l’església, ornada per petits capitells filigranats i pel gran finestral apuntat, somat per merlets amb petites mènsules que venen a ser una mena d’espietes, a l’aguait de tot el que hi passa. L’església estesa en forma de creu llatina amb pilastres interrompudes i bastida amb perfecció cistercenca, ressalta l’estètica de la llum, suaument filtrada pels entrellaços dels vitralls incolors, transfigurant místicament l’espai interior. Mai l’absència havia estat tan rica. Guardiana dels panteons reials de Pere el Gran, de Jaume el Just i Blanca d’Anjou.

El mecenatge d’aquesta reina introduí la llum acolorida del gran finestral.
El cor del monestir batega en el claustre. El relleu de la creació, enfront de la porta reial, per mostrar-los el seu escàs poder temporal, enfront del diví. M’agrada passejar per les seves galeries i aturar-me davant del retrat del seu artífex, Reinard des Fonoll. Em meravella la seva portentosa imaginació, l’audàcia d’ornar-lo amb animals monstruosos, éssers híbrids, músics o sirenes acompanyats de blasons i personatges reials. On van quedar els mandats d’austeritat de Sant Bernat? Com es va fer possible aquesta desbordant col·lecció en els capitells? 

Darrere l’absis i d’acord amb l’esperit Bernardí, l’anonimat de la mort, el cementiri amb una sola creu, només un abat va rebre el reconeixement dels monjos de ser soterrat a l’església major, Guillem de Ferrera, el valent i agosarat abat que es va negar a obeir les ordres del que havia estat amic i ara era el seu rei, Pere el Cerimoniós. En la sala capitular els sis abats perpetus, arrenglerats com soldats de guàrdia, callats sense honors però amb blasons, mitra i bàcul, ep! No tots, Un sense mitra, per què? És una d’aquestes preguntes que cada cop que el miro li dimano: no la vas voler? No te la van donar? Quin és el motiu? 

Una visita d’ensomni
Em quedo embadalida amb les mènsules que sostenen les cornises del monestir o les verdesques dels merlets: figures humanes o fantàstiques, composicions figurades, animals, vegetals, geomètriques o heràldiques que ens poden sorprendre en qualsevol revolt, amb tota la seva xafarderia... 

Aquests muts testimonis, si poguessin manifestar el desencís de la seva solitud, de ben segur que canviarien la seva expressió. Tanmateix, la seva fidelitat al monestir no ha trontollat. Ni els falcons, ni les àguiles han fugit cap als boscos propers, ni tampoc ho han fet el gos o el moltó... Ells s’esperen pacients i fidels, amb la prima esperança que potser algun dia els monjos tornaran carregats de segles des del seu exili del temps... Mentrestant, només el somni s’ha aturat als seus ulls i és com un miracle l’èxtasi del seu silenci.

Temas

Comentarios

Lea También