‘La mort i la primavera’: Una obra poètica

Abans de començar la representació, el director avisa: «aquesta obra no és com les altres novel·les de Mercè Rodoreda. Són pocs els qui l’han llegit. Aquesta és més ‘estranya’, i en canvi ella va dir que era la més autobiogràfica».

La mort i la primavera és certament una novel·la ‘especial’. Però si s’està avesat al món de la Rodoreda, no sobta tant perquè hi surten els seus elements característics: l’adulteri, el desig, l’incest, la natura, la mort...

La mort i la primavera és una obra pòstuma i inacabada publicada el 2008 pel Club editor, com totes les obres de Rodoreda, i amb diversos finals. La història se situa en un poble que li passa un riu per sota, amb les cases pintades de rosa menys la del Senyor, que té les cames deformades i demana que no el matin com els altres, omplint-li la boca de ciment. Cada primavera, quan floreix la glicina, un noi ha de llençar-se al riu i passar per sota el poble per vigilar que les cases no caiguin. Quan surt per l’altra banda gairebé sempre és mort o amb la cara deformada.

Hi surten els elements característics: l’adulteri, el desig, l’incest, la natura, la mort...

Un poble que té un pres que diu les veritats i un ferrer que no deixa sortir el seu fill del llit perquè no li toqui passar per sota el poble. Un poble on les bombolles tenen una ànima a dins. I amb un cementiri on els cossos es tanquen dins dels arbres i se’ls posa ciment a la boca perquè l’ànima no fugi. I si una ànima s’escapa, vola fins a la lluna, i s’alimenta d’herba blanca. Una obra poètica i plena de símbols. Difícil i fosca, però d’una gran bellesa. Obra cabdal de la literatura catalana. No ha de ser fàcil passar-la al teatre, però ja hem vist algunes versions, no tan ambicioses. Ara el Teatre Nacional presenta la de Joan Ollé. Amb un escenari fosc i hostil, amb bons actors i actrius com Rosa Renom. Imprescindible per als devots de Rodoreda. A la Sala Petita fins al dia 10 de novembre.