Mar Bosch: «Una ‘mala mare’ és un element revolucionari, i molesta»

Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) està especialitzada en periodisme cultural. Com a novel·lista ha publicat Darrere les hores càlides o Les generacions espontànies, entre altres obres. En La dona efervescent (Univers. Grup Enciclopèdia) presenta una maternitat desmitificada, exempta de romanticisme amb un punt d’ironia i surrealisme i on recupera un dels seus personatges, l’Eva Botet. Bosch és també una de les escriptores del volum de relats Nits d’estiu (Univers. Grup Enciclopèdia).

Per què és tan difícil encetar el debat al voltant de la maternitat?
Trobo que les dones encara tenim ficat molt endins els estereotips de les nostres mares i àvies. Que el rol de la nostra feminitat només s’hagi de moure dins de l’àmbit de servei cap a la llar i cap a la criança i que tot el que surti d’aquí o tan sols una mínima resistència cap a la individualitat es vegi com una cosa mal feta. Aleshores apareix aquell follet maligne de la culpa.

En ‘La dona efervescent’ aquest follet és la Remei.
Exacte. Està personificat en aquesta senyora tan caricaturitzada. Gairebé és un combat de boxa entre dos tipus de feminitat. Una representada per l’Eva i l’altra, la retrògrada, per la Remei.

«Les dones d’abans sobrevivien amb uns drets humans paupèrrims i no tenien dos o tres fills, sinó sis, set i vuit»

És una caricatura però consells com els de la Remei se’ls ha hagut d’escoltar tothom que hagi tingut un fill o filla...
Sí. Completament. El menjar, el beure, que si tapa’l... Les relacions materno-filials són una dimensió privadíssima i no obstant això, tothom opina, tothom parla, encara que no et coneguin. Fins i tot quan estàs embarassada.

Creu que hi ha menys homes Remei, que les noves masculinitats treuen el cap?
Vull creu que sí, que són i seran part activa en tot aquest embull que pels segles dels segles el tindrem mentre continuem reproduint-nos d’aquesta manera. La maternitat ha de ser una cosa compartida perquè si no, ens acabarem extingint, ja que això no s’aguanta. S’ha de prendre consciència, però llavors està el del dit al fet: qui s’aixeca a la nit, qui porta el pes... Tot dependrà, com sempre, de cadascú. Si una persona ja és complexa, la família és una altra cosa. 

A la novel·la, els homes estan presents i absents alhora. 
Es dona una visió absentista de la figura masculina amb tot el que això comporta, si més no a la primera part. Hi ha un marit fugit i un sogre esfumat, de tal manera que les dones prenen el relleu. I en la segona part la masculinitat ja és molt present en la figura d’aquest policia en el qual l’Eva pensa que trobarà la resposta a tots els seus buits. Finalment, aquest home també la fa reaccionar a ella. En aquest sentit, la reflexió és que les dones no hem d’estar pendents sempre de què fan els homes per veure com ens hem de comportar nosaltres. Sinó que hem de fer un paper actiu,  d’una feminitat que està en permanent construcció des dels inicis dels temps.

Una de les afirmacions diu, ‘Primer els nens, després la resta i tu vas al final’. Realment la dona desapareix?
És una sensació que m’han comentat moltes mares, moltes amigues, la de desaparèixer tu com a persona. Evidentment, la criatura depèn absolutament de tu, la qual cosa fa que tu et vagis relegant i una mica la metàfora és aquesta. La primera visió d’aquesta metàfora és el títol, l’efervescència, que embolcalla tota la novel·la. Aquest element sòlid, la dona, desfent-se, desintegrant-se. Efervescent per això i també perquè a mi, quan hi ha una efervescència la primera lectura que faig és una resistència contra l’entorn. 

En quin sentit?
Si pensem en una aspirina, es desfà esclatant en mil bocins, expressant-se a través d’aquestes bombolles inconnexes. I és el que he volgut bolcar en la part formal de la novel·la perquè no segueix l’estil convencional d’introducció, nus i desenllaç. Hi ha molts inputs, moltes percepcions diferents, diàlegs, parts més intimistes, descripcions de somnis, monòlegs interiors... Tot això són com bombolletes que no saps situar-les ben bé, però que es van bullint dintre d’una olla. Em va agradar l’efervescència per la seva força expressiva, bàsicament.

«La novel·la gairebé és un combat de boxa entre dues feminitats. Una representada per l’Eva i l’altra, la retrògrada, per la Remei»

És una reflexió sobre algunes maternitats del passat? En la imatge de la dona que acaba de parir i marxa a munyir les vaques.
Aquest capítol és un dels més punyents de tota la novel·la i un dels quals em va costar més d’escriure, sobretot per no posar-lo maco. A vegades sembla que enaltim una mica el passat, aquelles dones d’abans que eren toros, que  sobrevivien en unes condicions de vida i amb uns drets humans completament paupèrrims. Malgrat tot tiraven endavant i no tenien dos o tres fills sinó sis, set i vuit. Es moria un i en tenien un altre i el que Déu vulgui. La perversitat d’això era posar-ho en contrast amb la maternitat d’ara. Perquè l’Eva se sent malament pensant que està trista. Però, com estaven de tristes les dones d’abans. Elles tenien dret a estar tristes? La dona efervescent posa en joc les maternitats que hi ha hagut al llarg del temps. Veure que no hi ha només una manera de ser mare, de ser dona, sinó que al llarg del temps van canviant.

És com si fos l’exemple: No et queixis.
Sí. No et queixis, mala mare.

Què és una mala mare?
És algú que anteposa els seus interessos als de la família, aquesta institució en la qual s’aguanta la nostra societat. Però és clar, una mala mare és un element revolucionari, algú que està intentant moure el sistema i això molesta. Molesta una dona que es queixi pel rol que li està tocant, però és que és un rol econòmic en el fons perquè si tu deixes de ser mare qui se’n farà càrrec, els homes? La pregunta que ens hem de fer és per què després de tota la lluita del feminisme, de tota la teoria que tenim tan clara, de tots els avenços, continuem parlant de la maternitat com un tema que només concerneix les dones.

La novel·la planteja una visió innovadora. Com es va gestar?
Volia sortir del punt de l’embaràs i el part. La protagonista és l’Eva, no ells fills perquè si em posava a parlar de la vida dels fills, estava donant la raó a aquest discurs de claudicació, al sistema. Aleshores, hem vingut a parlar de tu, dona. No de tu, mare. Evidentment que les criatures són vulnerables, però aquesta manera que tenim muntada la societat, que tot giri al voltant de la criatura, trobo que és exagerada.

Amb els biberons, les vacunes, les que entren per la Seguretat Social i les que no...
Em va agradar poder posar si més no la cosa anecdotària de les vacunes, dels biberons, per tota aquesta casuística que atabala tant i que ens esclavitza perquè ens fa estar pendent de tantes coses, que és facilíssim ser mala mare en qualsevol aspecte. Volia crear a través d’aquest artefacte literari la sensació d’aclaparament que tenen les mares i de la qual jo ara em distancio perquè els meus nens ja són grans.

I Sant Esteve dels Roures?
Vaig escriure-la en ple Procés i em feia molta gràcia reflectir-lo. Ja que posava un poblet imaginari, vaig fer una picada d’ullet. I com que el llibre té un to desimbolt... De fet, aquest policia final està molt inspirat en el major Trapero, perquè és el prototip d’home guapo, elegant, del qual totes les tietes estan enamorades. Va ser una mica de conya.

Vostè té sogra?
Sí, una.
 

«Per què després de tota la lluita del feminisme continuem parlant de la maternitat com un tema que només concerneix les dones?»

I se l’ha llegit el llibre?
Sí. I jo tenia una por... El primer que vaig fer va ser deixar-se’l llegir al meu home. El meu sofert marit és enginyer i em llegeix tot el que escric. Ell és el fill de la sogra i amb la seva reacció ja en  vaig tenir prou. Va riure molt i em va dir que li hauria d’explicar que no és ella. La meva sogra no té absolutament res a veure amb la Remei sinó, no m’hauria atrevit a escriure una cosa així, perquè a més a més vivim junts, en casa de pagès. És una molt bona dona. Estem en un ambient envoltat de criatures i ella és una mica mare de tots i també és una altra visió de la maternitat, d’aquestes mares sacrificades. Però a La dona efervescent es fa evident que tampoc l’Eva no és cap santa i que el seu personatge i el de la sogra es retroalimenten.

I canviant d’història, és una de les autores de ‘Nits d’estiu’. Com és la seva nit de canícula?
Ens el van encarregar en ple confinament i l’única consigna va ser que no fos massa depriment. La situació era horrible, però el fet de poder tenir un encàrrec com aquell ho vaig agrair. Jo estava a l’hospital cuidant la meva mare i a mi em va ajudar molt escriure en aquells moments i crec que per això al final em va sortir un conte amorós. La venjadora passa en una residència d’avis, on una àvia projecta la seva vida en una cuidadora jove. Hi ha molt de sentit de l’humor i era el repte de reflectir en poques pàgines el vincle intergeneracional, tan important a la societat. Perquè ara mateix, sense els avis, no sé què faríem.