Miquel Mercè Morera, el Dalí de Valls

Quan TVE emetia un programa anomenat 1, 2, 3... responda otra vez jo ja coneixia el Dalí de Valls. Comentant a la barra del bar amb el senyor Guasch, que treballava a La Caixa i era de Valls, li vaig preguntar per aquest personatge tan famós que tenien a la ciutat. La resposta va ser: «te’l porto un dia!». I així va ser.

El senyor Guasch coneixia bé el senyor Miquel Mercè, el Dalí de Valls, però el més curiós és que coneixia també Salvador Dalí. El pare del senyor Guasch era amic del geni de Figueres i tenia moltes coses de Salvador Dalí.

En aquella època tenia diversos clients de Valls i m’explicaven coses del Dalí. A Valls també se’l coneix com el Conde, ja que abans vestia molt elegant. El Miquel havia estat cantant en una orquestra de moda i després va continuar en un duet musical, això m’ho explicaven els clients. La veritat és que té bona veu.

Al bar va conèixer el senyor Joaquim Cabezas, que era de l’Associació Fotogràfica de Tarragona. En aquella època tenien una sala d’exposicions a l’antic Conde Vallellano, l’actual tram dels Castellers de la Rambla Nova. Cabezas va realitzar una impactant exposició amb fotos dels més variats posats dalinians, i el públic va acudir-hi. Va ser un èxit total per la conjunció entre la potència del personatge i la meravellosa tècnica fotogràfica del senyor Cabezas. Em consta que va gastar molts rodets, en una època en què encara les bones fotos es feien en pas universal i diferents formats.

El Dalí va acabar venint molt freqüentment al bar, venia amb una carpeta amb obra seva que després venia. I tenia el costum, encabat d’esmorzar, de sortir al carrer i fer una representació daliniana: demanava un parell d’ous i amb una gran cerimònia i estil els llençava dient unes paraules surrealistes mentre s’esclafaven.

Si un dia teniu l’oportunitat d’anar a Valls, pregunteu pel Conde, pel Miquel, pel Dalí de Valls. I veureu com la gent us dirà que és molt bona persona, en això coincideixen tots. Ha participat animant calçotades a Valls. A la gent li agradava i quedaven sorpresos. Els qui encara no el coneixien s’adonaven que era un bon actor. Com que és una persona amb força recursos, certament ningú restava indiferent.

La casa Chivite de Tarragona, a la Rambla, va tenir un dia el Dalí de Valls dins l’aparador pintant un quadre. La gent acudia a veure allò mai vist. Era com una rèplica del que un dia vam veure al Camp de Mart quan Dalí va visitar Tarragona i hi va pintar un quadre seguint els compassos de la Banda Primitiva de Llíria, dirigida per Josep M. Malato Ruiz (1911-1983), músic de Tarragona considerat un dels millors directors d’Europa en aquell moment.

Una beguda famosa de Valls és el Boladís, una beguda que va molt més enllà de la festa major. El Dalí sempre l’ha promocionat, amb la seva vestimenta plena de color, medalles, barretina, espardenyes de vetes... tot un reclam!

Si el Miquel Mercè no fos el Dalí de Valls, us asseguro que seria igualment un referent, ja que la seva personalitat s’ho val. La seva vida ha estat un gran somni en aquest teatre on cadascú representem un personatge. I mireu, penso que l’important és ser feliç i en això el Dalí de Valls ens hi ajuda.

L’amistat amb el Miquel dura, però ara sé que ha estat malalt i com que ell no utilitza les noves tecnologies ens comuniquem menys. Fa poc ens vam comunicar gràcies a mon fill i el senyor Jordi Sans «Xai», veí del Dalí, que va poder gravar-li uns missatges de Whatsapp. Com a mínim un cop a l’any ens comuniquem per carta, m’explica coses i em considera un germà. Fa molt de temps que no el veig, jo tampoc vaig molt sobrat de salut. M’agradaria que es trobés bé, espero veure’l aviat, sobretot perquè és una gran persona. Desitjo el millor per a ell i sé que els amics de la seva ciutat el cuiden. Visca Valls!