‘Pare Nostre que esteu a l’infern’, el quart disc de Crim

El grup tarragoní Crim llença el seu quart disc, ‘Pare Nostre que esteu a l’infern’, malgrat la qual cosa el seu guitarrista i cantant, Adrià Bertran, admet que «hi ha un dèficit de grups de punk en català». 

Crim és un grup català de punk-rock format el 2011, originari de Tarragona -des de la Part Alta al Serrallo-, i integrat per Adrià Bertran, guitarra i veu; Quim Mas, guitarra i cors; Marc Anguela, bateria i cors; i Javier Dorado, baix i cors; d’entre 32 i 35 anys. 

Van debutar amb l’autoeditat ‘10 milles per veure una bona merda’, als quals van seguir ‘S.T.’, ‘Blau Sang, Vermell Cel’, l’EP ‘Sense excuses’ i ara BCore, HFMN Records, Contra Records i Pirates Press Records han publicat ‘Pare nostre que esteu a l’infern’ a tot Espanya, així com a Europa i als Estats Units. 

«Sempre ho fem igual -afirma Bertran-, a quatre bandes, i editem amb el nostre segell i amb tres més». Segons el seu parer, «som un grup d’un país petit que canta en una llengua no habitual, per la qual cosa busquem la màxima distribució». 

Crim és la banda catalana de punk que més triomfa fora de les seves fronteres, ja que, només l’any passat, van fer tres llargues gires per Europa i una altra de deu concerts pels Estats Units. 

«Cada vegada toquem més fora i som més coneguts que aquí, i també venem més», indica l’altre guitarrista, Quim Mas, que explica irònicament que el títol del disc es deu al fet que «som molt creients». 

I assenteix que gravar en els estudis Ultramarinos de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) amb els germans Santi i Víctor Garcia, popes del punk-rock català, és «la fórmula ideal» per donar la màxima potència a peces com Potser no hi ha final, Hivern etern, La puta copa del rei, Ullals de llet, Viure o existir, De debò, L’instint dels animals o Quan tot sigui fosc, que beuen de Fugazi tant com de Social Distortion o Scorpions.

Referència del punk català
Els tarragonins van ser escollits pels llegendaris The Adicts per acompanyar-los en la seva última gira, i també han compartit gires de grups històrics com The Toy Dolls i Bad Co Project i han telonejat Bad Religion, Talco, Decendents o Lagwagon. 

Tots dos guitarristes coincideixen que tenen «moltes referències musicals», però no només en el punk, sinó en molts altres gèneres, assenyalen que no els agrada que els comparin i admeten que només els anglesos Leatherface provoquen la uniformitat dels quatre membres del grup. «Jo sóc molt fan de Michael Schenker, pel que accepto els Scorpions», apunta Quim Mas. 

I des dels pretèrits Els Masturbadors Mongòlics, L’Odi Social, Inadaptats, Budellam o KOP, Crim comparteixen ara escena amb altres bandes de punk en català com Panellet, Una Bèstia Incontrolable, Batec, Paüra, Les Cruet, FP o Mandanga!, malgrat la qual cosa Adrià Bertran diu no saber si el seu èxit es deu al fet que han estat «al lloc exacte en el moment just». 

«Hem posat totes les ganes i l’esforç i ara recollim el sembrat», afegeix Bertran, per a qui «el punk sempre ha estat ‘underground’ i hi ha molts grups que són desconeguts, però sí que és estrany que els passi el que a nosaltres, o que surtin a la tele. Això no és normal en el punk». 

«Hi ha un dèficit de grups de punk en català, encara que ara sí que hi ha més», exposa el cantant i guitarrista, mentre Quim Mas nega «una intenció política» en la seva elecció de la llengua, ni tampoc «ser una eina de difusió del català». «No fem cançons costumistes, sinó sobre el que ens molesta», rebla Bertran. 

Crim ha presentat la seva nova obra a Barcelona, aquest gener comença una gira de concerts per tot Espanya que tindrà continuïtat fins a l’abril.