«Parlar de feminisme i islam és conflictiu»

L’escriptora catalana Najat El Hachmi va néixer al Marroc (Beni Sidel, 1979) i amb vuit anys va traslladar-se a Vic, ciutat on va créixer. Va estudiar Filologia Àrab a la Universitat de Barcelona i el 2004 va publicar el seu primer llibre, Jo també soc catalana. Des de llavors, no ha parat d’escriure. La seva última obra, però, és una reflexió sobre la identitat i el feminisme, un feminisme que Najat defensa com a global sense supeditació a cap altre causa. Avui (12 hores) la presentarà al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta, en el certamen Femme in Arts. Una crida a la llibertat femenina per damunt de polítiques i religions.  

El feminisme està prenent força però, alhora, partits polítics com ara Vox, també han pujat molt. 

El cas dels partits antifeministes és una reacció en tota regla contra els canvis que s’estan produint en l’àmbit de la igualtat de les dones. 

Quina és la seva lluita en relació amb aquesta igualtat?

Ve causada pel fet que tot i viure en una societat en què s’està fent un combat molt clar contra el masclisme, resulta que en el nostre cas ens trobem primer amb un context familiar que moltes vegades encara no té interioritzats tots aquests valors de la igualtat, ni de bon tros. Però és que a més a més estem com impedint que penetrin en certs sectors de la societat.

A què es refereix?

A què parlar de feminisme per exemple en relació amb l’islam és conflictiu.

Per què?

Perquè és fins i tot considerat un fet racista i islamòfob, amb la qual cosa estem impedint que realment la lluita feminista sigui universal per a totes les dones que estan en aquesta societat. En el cas de les dones musulmanes hi ha qüestions en les quals decidim que no ens hi hem de ficar per respecte a la cultura d’origen. 

Com el tema del mocador?

L’obligació d’haver-te de tapar no l’hauríem d’analitzar en clau religiosa perquè la qüestió de fons que hi ha és la discriminació de la dona. Jo l’analitzo des d’un punt de vista feminista. No puc assumir amb tota la normalitat del món que jo hagi d’estar obligada a tapar-me per ser vàlida com a dona perquè aquí el que estem establint és quines dones són com cal i quines dones no són com cal.

A vegades, el discurs és que és la tria de la mateixa dona.

A efectes pràctics aquesta tria no és real. Mentre te l’estiguin imposant, t’estiguin convencent des de la família, el barri, les institucions religioses... És molt difícil defensar que és una opció triada de manera lliure. I aquesta norma té un significat masclista i patriarcal perquè els nostres germans no s’han de tapar. Amb això no vull dir que s’ha d’anar pel món criminalitzant les dones perquè portin el mocador o ni tan sols interpel·lar-les pel fet de portar-lo. Estic analitzant el símbol, no jutjant les persones.

El 2003 precisament pel tema del mocador  a l’escola va haver-hi un gran enrenou a França.

A França té a veure amb la prohibició dels símbols religiosos a les escoles. Personalment crec que l’escola és un espai on s’ha de preservar però no per religiositat sinó per igualtat. No podem impedir que a les nenes, quan estan amb les seves famílies, els hi posin un mocador, però sí que podem preservar espais com ara l’escola en què puguin ser nenes i no passar a ser sexualitzades. Perquè el fet que una nena porti mocador és una sexualització, ja que vol dir que pot resultat desitjable i per tant, la tapes. Però el fenomen de les nenes amb mocador és molt nou i molt fonamentalista.

A Catalunya?

Sí. Estan penetrant tota una sèrie de discursos que són diferents dels de les nostres famílies d’origen i que tenen a veure amb una concepció de l’islam molt més fonamentalista. Per aquests corrents la qüestió de la dona és cabdal perquè tenen una obsessió per controlar les dones i els cossos de les dones. Crec que és un fenomen similar al de l’extrema dreta europea. Però el problema que veig és que no tenim eines per poder-hi fer front. I públicament no sembla que preocupi, ja que afecta només una minoria.

És conseqüència de la guerra de Síria?

No. Hi ha hagut un replegament identitari molt gran des de la crisi. Però no és espontani.

Els imams?

No cal anar als imams, a vegades. Sense ells també arriba tota aquesta influència i a mi em preocupa especialment veure que les generacions més joves, molts nascuts aquí, m’espanta veure que hi ha una concepció de la religió rígida i molt fonamentalista.

Com es pot arribar a aquestes noies?

Hi ha molts temes de fons que van a la contra d’una visió més oberta del que és un mateix. I, evidentment, el racisme no ajuda.

El nostre?

Sí. I falten polítiques per lluitar contra la segregació en l’àmbit urbanístic o escolar. Com més segregació, més difícil serà tenir una societat en què la gent se senti més part d’aquesta. I després, cal molta educació. És fonamental per transmetre esperit crític, per no comprar segons quins discursos. A vegades des de la política es fa la trampa de donar a entendre que s’és integrador quan a la pràctica no estàs fent res.

Això vol dir que Catalunya no ha aconseguit integrar.

A Catalunya fa deu anys que totes les partides destinades a aquests temes han caigut en picat. I això a la llarga té conseqüències. Aquesta educació no s’està donant i tampoc l’educació en ciutadania. No tant d’identitat o de religió sinó de ser ciutadà, que vol dir separar la religió de la política. Que vol dir que tu tens unes responsabilitats dintre de la societat que t’ha tocat viure i que no pots pretendre que les teves creences no siguin analitzades des d’un altre punt de vista. Jo crec que el camí ha de ser anar d’una vegada per totes cap a un estat més laic.

No és això el que es va votar el passat dia 10.

L’extrema dreta també ens distorsiona molt el debat i s’apropia de moltes de les coses que puguem dir, no per ajudar-nos sinó per defensar els seus postulats racistes. I això està sent dur i dolorós perquè es vol assimilar tothom que té una posició crítica amb l’islam amb els postulats de l’extrema dreta. Això és una equivocació. A mi, per exemple, se m’està dient que soc de Vox. 

No ho puc entendre.

Com que soc crítica amb l’Islam, des d’alguns llocs es creu que qualsevol crítica a l’islam és ultradreta i no és així. El lloc des d’on es fa la crítica també és important. No és només quines coses dius sinó des d’on les dius. I no penso claudicar de fer compatible la lluita contra el racisme amb la lluita contra el masclisme que hem viscut. Només faltaria.