Anem a menjar a la fonda!

Abans dèiem: anem a menjar a la fonda! El menjar bé sempre ha estat un dret humà. Enyoro aquelles cases de menjars on de seguida et treien una amanida amb tot bo: tomaques amb fragància, enciam, ceba gens picant i una sardina o tonyina de llauna, amb ou dur, embotits de la casa, olives arbequines plenes de gust i amb setrills amb vinagre del bo i oli d’oliva de l’any, ben dens i una bona panera de pa. Avui hi ha restaurats que tenen el valor de no posar pa, ni setrills. Sense res per anar amenitzat l’espera. En les cases de menjars també era habitual poder menjar bons brous de gallina, de peix o de verdures, que a l'hivern et ressuscitaven.

Una de les fondes que segueixen en funcionament on sempre m’ha agradat dinar és la Fonda Toldrà d’Ulldemolins, fundada el 1967. És una fonda amb tot el gust de la cuina de proximitat i famós per la truita amb suc, que per ella mateixa ja justifica el viatge cap al poble del poeta Joan Roig i Montserrat. Fa anys que ja no puc conduir, i que no he tastat la truita amb suc, però us la recomano. Des del menjador de la fonda Toldrà hi ha una vista tremenda. La mestressa de la Fonda Toldrà, la Carme Ferré va ser companya de la meva dona, la Conxita Aragonès, al col·legi l’Ensenyança, i algun cop ens havia vingut a veure a casa. Quan naltros hi anàvem a dinar ens convidava als cafès i sempre ens donava algun postre de més. Ara la fonda la porta la seva filla, la Carme Toldrà. I de fet més enllà del menjar és un lloc ideal per quedar-se a dormir i poder conèixer Ulldemolins i els tresors del seu terme.

Casa Sentís

A Tarragona hi havia casa Sentís, on mai hi vaig anar a menjar però que tenia fama. Estava més o menys davant del bar El Cortijo, al barri del Port. Casa Quimet era una típica casa de menjars del carrer d’Apodaca de la qual només tinc un record ja que no hi vaig anar mai. Casa Ambrós tenia fama i era el restaurant de referència de la plaça de la Font.

A la ciutat germana de Reus m’agradava molt anar a dinar a casa Simonet, una casa centenària amb un ampli aparcament. Era un hostal molt bo i els seus menjars eren menjars de veritat. M’agradava molt menjar-hi la truita d’espinacs, i també els canelons, també d’espinacs. I si no anava al Simonet, anava al Florida, fundat el 1948 en un pis a tocar de l’Ajuntament de Reus, damunt de l’actual Roslena. Allí m’agradaven molt els entremesos i els segons plats de peix amb suquet. No era un lloc d’atipar-te massa però era molt bo i es reus eren normals. El Florida tal i com jo l’havia conegut va tancar el 2020. una de les coses singulars del Florida era la gran quantitat de pintures del Jaume Querals, pintor de Tarragona que marxà a viure a Alforja.

A Riudoms xalava quan anava a dinar a cal Perla, de la Rosa Gispert, una persona de caràcter que era coneixedora de tot el que passava al poble. Aquell havia estat un lloc de parada dels cotxes de línia. La recordo molt a la Rosa Gispert, em portava a la cuina i em destapava les cassoles, d’on hi sortia una aulor per a sucar-hi pa, amb llorer i clau d’espècia. El primer plat de ca la Perla era el que ella volia, tot era bo. Algun cop quan agafava el plat i veia que l’havia deixat tot net se l’enduia a la cuina i mel tornava amb un parell de cullerades i si convenia, portava més pa. Riudoms era el poble de la meva sogra Concepció Guinart Ferran, que era de ca la Capellana. A sa mare de la meva sogra jo ja no la vaig conèixer perquè va morir el 1929, es deia Maria Ferran Gispert, qui sap si potser tindria algun parentiu amb la Rosa de ca la Perla.

Fonda Montserrat

A Cambrils anàvem sovint a la fonda Montserrat, els diumenges. Molts parents meus de Cambrils hi van fer el banquet del casament. Primer estava dins del poble i després la van traslladar a tocar de l’antiga carretera general, prop del santuari de la Mare de Déu del Camí. Menjar a la fonda Montserrat ho recordo com a menjar com a casa però ben fet, i també recordo que mentre esperaves el plat el portaven algun detallet.

A Mont-roig anàvem a dinar al Don Pancho, a la zona de Miami, i s’hi menjava bé. Els tovallons eren de roba i el menjar era aperitiu i tres plats. Hi havia una figura grossa d’un mexicà a l’entrada. Com a qualitat-preu era el millor. Després va agafar el relleu la Borda de Manel, en la mateixa línia. Els amos de la Borda d’en Manel venien a Casa Boada quan estudiaven. Antigament a Mont-roig hi havia hagut l’Hostal de la Malena, regentat per una altra dona de caràcter, la Magdalena Guasch Borràs, que era la mare de mon sogre Jaume Aragonès, però jo ja no hi vaig arribar a anar mai. Va ser la l’hostal on s’hi van quedar a dormir els pares de Joan Miró quan van venir a comprar el mas.

Racó del Manelic

A Prades recordo el Racó del Manelic, que regentava el senyor Callau, organitzador de la festa de la Farigola. El senyor Callau ja fa anys que va morir. Allí els prínceps de Grau-Moctezuma hi van organitzar un gran dinar al voltant de la Corona Azteca. A Prades també he menjat molt bé a la Fonda Espasa, que recordo com una fonda on hi tocava la glòria menjant. Menjar és una necessitat i un plaer, per això l’Església ja condemnava la gula. Abans hi havia qui no menjava passa per no pecar, però veies alguns bisbes i cardenals ben lluents.

En aquesta època, tot i que jo amb les fondes i hostals ja quedava ben servit, la cuina més internacional era la francesa, que era de molta qualitat i poca quantitat. Recordo que anàvem a donar els diumenges i prèviament ja havíem fet un aperitiu. Després el panorama gastronòmic va anar canviar i va arribar un cuiner avançat a la seva època, Ferran Adrià, creador d’un tipus de menjar que li ha valgut el ser considerat el millor cuiner del món. Ha estat un dels xefs estrellats més mediàtics, amb d’altres com els germans Roca. A Tarragona ciutat d’estrelles Michelin no en tenim, però la Guia Repsol ha diiurat dos sols a la ciutat, un per a l’AQ, el restaurant de l’Ana Ruiz i el Quintín Quinsac i l’altre pel Terrat. Ara a Tarragona hi brilla el sol però hi falten les estrelles.

De restaurants avui n’hi ha molts i de molt bons i Cambrils sempre ha estat l’epicentre. Pel meu gust un dels millors de Cambrils és L’Orginal, del xef Joan Llaberia, amb molt de potencial gastronòmic. És un cuiner emergent que ha guanyat molts premis i ofereix un menjar amb una qualitat sorprenent. Espero que el firmament li acabi donant estrelles i sols.

Viure només del restaurat amb estrella Michelin no és gens fàcil, perquè has de tenir una qualitat màxima, i la prova és que molts cuiners es dediquen a fer publicitat de màquines d’afaitar, brous envasats i d’altres productes que al cap i a la fi tampoc poden servir al seu restaurant.