Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Gerard-Felip Carné, l’estudiant amb Vespino

| Actualizado a 14 febrero 2022 12:13
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

Hi ha clients que amb els anys passen a ser amics. Un és Gerard-Felip Carné i Tuset, l’estudiant que vivia a cavall d’Altafulla i Tarragona. Recordo que tenia un Vespino, que en aquell moment era una màquina completa, era neta i canviava les marxes de forma automàtica. Tenir un Vespino era el somni de la joventut i crec que el del senyor Carné va ser un dels primers que vaig veure.

Amb el senyor Carné hi tinc amics en comú, com el senyor Salvador Forés i Gomis, que era tresorer de la Generalitat a Tarragona. Viu a Reus on està involucrat en el teixit cultural. És rapsode, amant de la poesia i actor de teatre. Del senyor Forés recordo que es va mostrar el Teatre Fortuny i el Bravium per dins. El Teatre Fortuny és una meravella, el que es veu i el que no es veu, i a més l’acústica és extraordinària. Un altre amic en comú és el senyor Ramon Valeriano Torrents, que era administrador de la Clínica Monegal i una persona estimada, d’aquelles a qui podies consultar el que et venia de gust i sempre tenia una resposta que proporcionava ajuda. La passió del senyor Valeriano són les motos amb història, té una Guzzi restaurada que sembla nova i diverses BSA, totes com si sortíssim de fàbrica. També compartia la passió de la gastronomia.

El senyor Carné és gastrònom, bon coneixedor dels llocs on es menja bé. Recordo encara el dia en què em va descobrir un restaurant del meu poble, Nulles: la Quinta Forca, que està situat a Casafort. Potser el nom el va escollir per la seva ubicació una mica difícil de trobar si no coneixes la zona. Per anar bé sempre és millor reservar-hi taula. La Quinta Forca no em va deixar indiferent, a més cada plat era molt ben explicat.

Aquell xic jove que venia en Vespino amb els anys ho va fer amb una potent BMW, com si la moto volgués transmetre el missatge de què ja era una persona gran i que tenia el cervell preparat per poder conduir una gran màquina tan diferent. Ara té una Triumph. A més aquell jove de la Vespino va ocupar càrrecs rellevants dins de l’administració pública, va arribar a ser funcionari de la Generalitat, al capdavant de Turisme i més endavant Delegat de Treball. En l’època en què el delegat del Govern era el senyor Cèsar Puig, el senyor Carné va ser-ne el subdelegat. Crec que és així, ja que jo de política no n’entenc. Casa Boada era el punt de trobada del senyor Carné amb els amics comuns, el senyor Valeriano i el senyor Forès. Tots tres eren persones que em facilitaven la feina ja que demanaven entrepans bons però sense complicacions. Algun dia que el senyor Carné tenia pressa, em demanava una llonganissa o una hamburguesa crues, jo l’únic que havia de fer era posar-li en un plat, ell s’ho menjava i llestos.

Recordo que el senyor Carné ha ajudat a tothom qui ha pogut, molts cops sense que ningú li hagi demanat. Jo vaig tenir la mala sort d’agafar la Covid dels primers i en sortir de Santa Tecla em vaig quedar sense força a les cames, i el senyor Carné em va portar una cadira de rodes. Avui amb dolor em puc moure, però la cadira ha servit per a un amic i ara també la utilitzem per quan la meva dona surt a passejar. Li vam voler tornar, però no ho va voler. Sense demanar-li sempre ens ha ajudat i jo mai podré agrair-li tot el que ha fet. És una d’aquelles persones boniques que et trobes en el caminar per la vida. El senyor Carné va ser un d’aquells hòmens a qui Diògenes buscava amb un fanalet.

El senyor Carné és una persona que treballa per la cultura, i està vinculat a l’Ateneu de Tarragona, d’on forma part de l’actual junta presidida per Jordi Freixa. També va estar involucrat en la recuperació dels primers Carnavals moderns. El senyor Carné és una persona amb un important bagatge cultural a qui he d’agrair que m’hagi dedicat un llibre que encara no s’ha publicat. Me’l va regalar i és també una història de la meva vida i d’una època.

Quan vaig fer el pregó de Santa Tecla m’ho vaig plantejar com un pregó d’agraïment a Tarragona, i vaig parlar de diverses persones. Però mentre avançava en la lectura del pregó vaig passar per alt un parell de noms, el del senyor Carné i el del senyor Raül Cid, músic. Crec que això em va passar per no haver grapat els fulls, però en el pregó escrit, que està a l’Ajuntament, ho podeu llegir. Aquest pregó me’l van proposar per sorpresa l’alcalde Ballesteros i la consellera Begoña Floria, a proposta d’un bon grapat de tuitaires tarragonins, que també em van venir a saludar el dia del pregó. Va ser el primer pregó que es va fer des del balcó de l’Ajuntament. La idea va ser de l’alcalde Ricomà, que s’havia estrenat feia poc en el càrrec i la veritat que va ser molt encertat, ja que així els tarragonins que van voler van poder venir a escoltar el Pregó i participar de la festa. Gràcies senyor Ricomà per aquesta brillant idea!

La meva afició als còctels va ser reforçada per Carné, ja que ell em va regalar molts llibres sobre cocteleria, i vaig aprendre molt llegint Perico Chicote i Josep Maria Gotarda. Els llibres de cocteleria els tinc guardats tots junts a prop d’altres de cuina, menys alguns que vaig deixar i ja no van tornar mai més. Quan deixes els llibres ja els perds!

Recordo també que a l’Ateneu de Tarragona el senyor Carné va recollir signatures perquè el Govern de la Generalitat em donés la medalla al Treball President Macià. Moltes persones i entitats de Tarragona i dels pobles van signar demanant-ho, seguint la iniciativa de l’Ateneu de Tarragona en ple, amb els senyors Jordi Freixa, Francesc Ferré, Rosselló i d’altres. El Govern de la Generalitat va acceptar la candidatura, però no la va triar. És curiós ja que tinc un munt de reconeixements i medalles que crec que no em mereixo. Però l’única que crec que em mereixo és la del Treball ja que vaig treballar des de la infantesa fins als 77 anys, i quan feia vacances eren breus. Em queda la satisfacció de tanta gent que va demanar que em donessin aquest reconeixement. Gràcies senyor Carné, Ateneu de Tarragona i Tuitaires Tarragonins per ser com sou! Veure com en aquesta vida m’han donat tants reconeixements immerescuts, i un justament al treball, que és el que he fet tota la vida no, em fa pensar una cosa: El millor premi és treballar, gràcies a això pots menjar. He vist clar però que per tenir la medalla al Treball President Macià no has de treballar.

Recordo a la senyora Pepita Llorens, que estava casada amb el Josep Carné, oncle de senyor Carné. La senyora Pepita Llorens va ser qui va ensenyar les primeres notes musicals, que ara gairebé ja no recordo, malgrat que em va servir de molt a la mili ja que vaig ser agregat a la banda de música de l’Agrupació d’infanteria Badajoz 26, a la guarnició de Tarragona. La senyora Llorens vivia al carrer López Pelàez. La Pepita Llorens sobretot la recordo ensenyant-me solfeig però també tocava el piano que tenia a casa.

Comentarios
Multimedia Diari