Històries de Casa Boada: La doctora Consuelo Bonafont

Moltes tardes a Casa Boada hi venia una família, un matrimoni amb les seves tres filles, Diana, Sylvia i Carolina. Era la família de la doctora Consuelo Bonafont Pitarch (València, 1932) i el seu marit Marcel Martínez Olsina, que era tècnic de la fàbrica SIATA, on es van produir diversos vehicles. Amb el temps vam anar bastint una bonica amistat, i així és com vaig conèixer la Dra. Bonafont i el seu marit, tot un expert en mecànica. A sobre del bar hi vivien els meus pares i la doctora Bonafont es va convertir en la seva metgessa de referència, fins que van traspassar. A la Dra. Bonafont la recordo com una metgessa a qui quan li feies alguna consulta de seguida et deia «ara vinc» i et visitava. És un dels metges de Tarragona que s’han fet estimar.

L’any 1959 va venir a Tarragona, venia de València on havia acabat la carrera i tret nou matrícules d’honor. Aquí va començar a treballar a l’Institut d’Higiene i Sanitat i després fer d’ajudant de cirurgia oftalmològica amb el Dr. Martín León. De totes maneres, aviat passà a exercir com a doctora de Medicina General a la sanitat pública, agafant el relleu arran del trasllat del Dr. Francesc Esqué Rué, que era un metge dels d’abans, que feia passar els pacients per la pantalla, o sigui pels raigs X. I també va obrir consulta privada a casa seva. El seu marit va morir jove i ella va tirar endavant amb les seves tres filles, que es van graduar a la universitat. Era d’aquells metges que portaven un maletí amb pocs aparells: el de la tensió, per auscultar-te, les receptes i un bon ull clínic.

Recorda molts metges, com ara la Dra. Gasol, dermatòloga, a qui jo recordo de quan feia guàrdies a l’avinguda Catalunya, on hi havia el CAP de la Seguretat Social. Recordo que un cop que estava malament i la Dra. Gasol em va receptar Ilvico i em va funcionar, i des d’aquell dia el prenc quan em constipo, i alhora la recordo. Són molts els metges de qui parlo amb la doctora Bonafont, com ara la doctora Dolores Bori Lizondo, Alfredo Bardají, que va ser el cap de Sanitat, Dr. Martínez León, Dr. Ignacio Vela, Dr. Esqué Rué, els Dr. Santiago Mallafré Gimeno o el Dr. Miquel Aleu Padrey. El Dr. Aleu (1910-2011) va viure més de 100 anys, fumava cigars i va ser conseller de Tarragona. Un altre metge molt conegut a Tarragona és el Dr. Federico Adán, que va ser el pediatre dels meus fills i un gran enamorat de la ciutat i devot del nostre patró, sant Magí.

La doctora Consuelo Bonafont té una molt dilatada trajectòria professional en el món de la medicina de família, per la qual cosa el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona li va lliurar la Medalla d’Or, destacant-ne la fidelitat i la vàlua professional i humana. Crec que aquest guardó dels seus companys metges va ser la seva més gran alegria.

Com que som veïns, ens veiem sovint quan sortim a passejar i d’ella m’agrada que té una memòria brutal i encara ara es recorda de la meva salut. També em parla de les seves filles i recordem el seu marit. A la bossa de la cadira de rodes que fa servir hi porta una revista, és el número 184 de la revista Galens, on parla del dia que li van fer lliurament de la Medalla d’Or. Els records no s’esborren, a les persones ens agrada recordar.

Recordo que la Dra. Bonafont anava sovint a València i d’un d’aquells viatges em va portar un original bastó. Mai n’he vist cap d’igual! Encara el guardo i el bastó segueix conservant la gràcia que li va conferir la natura amb un bon acabat artesanal. Hi va haver una època en què m’agradaven els personatges que utilitzaven bastó, i ella em va regalar aquest, que és irrepetible. Consuelo Bonafont, com a bona valenciana, és una enamorada de la música i recordo que quan jo anava a concerts de les Joventuts Musicals, la trobava a la sortida. Ella anava amb la seva amiga, la també doctora Dolores Boris. La meva dona, Conxita Aragonès, que anava sempre als concerts, li agradava saludar-la. Ara ja no hi podem anar, anem amb cadira de rodes i la salut no sempre acompanya. La vida és així. Toca mirar la televisió, escoltar música, passejar si fa sol i anar a tocar ferro, mirar la mar, comptar els vaixells fondejats i, com a premi, beure una orxata.

Recordo que els primers mormons que van fer cap a Tarragona eren veïns meus, eren jóvens sobretot nord-americans. Recordo l’elder Gutiérrez, que era de Los Angeles, l’elder Francisco Carballo de Càdis, la resta tenien noms americans: Donald E. Howe, Blaine Smith i K. Martins. Eren unes persones que vestien correctament. Us preguntareu què té a veure tot això dels mormons amb la Dra. Bonafont. Doncs molt. Un dia els elders em van venir a veure i em van explicar que Francisco Carballo Cárdenas (1958-1977) estava malalt amb febre i que no sabien què fer. Jo de seguida li vaig explicar el cas a la Dra. Bonafont i em va dir: «ara vinc i m’acompanyes». La doctora no els va cobrar la visita i els va regalar la medecina. Jo els vaig preparar una mica de menjar calent i l’elder Carballo em va dir que resaria per la doctora.

Visitar-se al despatx de casa de la Dra. Bonafont és una altra cosa que recordo d’ella, amb aquells mobles de fusta noble, el títol universitari de metge, on si no recordo malament hi deia «Licenciado en Medicina y cirugía». També hi havia una orla amb les fotografies dels seus companys de promoció. Quan arribaves a la consulta la Dra. Bonafont feia un preàmbul preguntant com estava i sobre la família. Et mirava la tensió i t’auscultava. Gairebé sempre estava bé, era jove i anava al metge si em feia mal la gola. Sobre la taula del despatx hi tenia un pot amb plomes d’escriure i bolígrafs amb noms de laboratoris, també una espècie de carpeta negra i paper assecant per si escrivien amb tinta. Les receptes eren manuscrites. Un cop vaig pensar en iniciar una col·lecció de receptes, totes tenien alguna cosa i les del Dr. Aleu tenien fama de ser originals. No ho vaig fer. Els farmacèutics les llegien amb facilitat, malgrat que la lletra de metge no sempre era senzilla d’entendre. Recordo aquelles receptes amb fórmules magistrals, que abans es feien amb freqüència. Avui la indústria farmacèutica produeix molta varietat de productes; abans no era així.

A la meva joventut sempre procuraves agrair-li al metge la seva feina amb algun detall, quan venia a casa sempre tenies preparat un bon cigar, algun licor, ja que hi havia molta relació entre els metges i pacients. Ara estan aclaparats per la quantitat de pacients que han d’atendre, per introduir dades als ordinadors i mil coses, i això ha canviat. No es pot tenir tot! I cal recordar que avui els metges són molt més eficaços, ja que la ciència i la tècnica ha avançat i tenen més mitjans.